Menjar a domicili

Pels car­rers de les ciu­tats, sobre­tot al ves­pre o ja de nit, hi ha repar­ti­dors de men­jar a domi­cili, amb moto o bici­cleta, fent la seva feina. Res­pon a una demanda que el tan­ca­ment per la covid va incre­men­tar, amb una certa reducció en tor­nar a la nor­ma­li­tat, que se segueix man­te­nint amb tendència a tor­nar a créixer. És el repar­ti­ment de men­jar cui­nat, que com que ara sabem idi­o­mes, menys el català, en diem “food deli­very”.

Com­prar men­jar fet fora de casa no és un fet recent. El maig de 1989, Carme Casas publi­cava a La Van­guar­dia l’arti­cle “Res­tau­ran­tes a domi­ci­lio”, en el qual des­ta­cava que les boti­gues que venen men­jar per empor­tar aug­men­ta­ven i que l’auge dels plats pre­pa­rats aca­bava de començar. Espe­ci­fi­cava que s’ente­nia per càtering la venda al públic de men­jar “per empor­tar” (take away en anglès). Avui és un fet gene­ra­lit­zat i uni­ver­sal, que reper­cu­teix en el con­junt del sis­tema ali­men­tari (pro­ducció, pre­pa­ració i con­sum). Fran­cesc Muñoz ho trac­tava a L’Econòmic del febrer de 2020 a l’arti­cle “L’exter­na­lit­zació dels fogons de casa”, refe­rint-se als res­tau­rants sense tau­les ni cam­brers que ser­vei­xen només coman­des per inter­net, com una opció empre­sa­rial de futur. Sem­bla que l’ori­gen d’aquesta pràctica és a Lon­dres, és a dir, en un país anglo­saxó que no es carac­te­ritza per dedi­car al men­jar, i la seva pre­pa­ració, l’atenció que hi dedi­quem, o pot­ser més ben dit, hi dedicàvem, els medi­ter­ra­nis.

El fet és tan impor­tant que fins i tot una de les revis­tes científiques més pres­ti­gi­o­ses, Sci­ence, ja l’ha trac­tat. A l’agost d’enguany, Eva-Marie Meemken, de l’Escola Politècnica Fede­ral de Zuric, i altres tres inves­ti­ga­dors de diver­ses uni­ver­si­tats dels Estats Units, hi publi­ca­ven un arti­cle sobre la “food deli­very revo­lu­tion”, en què abor­da­ven les impli­ca­ci­ons d’aquest feno­men sobre la nutrició, el medi ambi­ent i les con­di­ci­ons de tre­ball.

Pel que fa a la nutrició, comen­ten que es poden triar plats salu­da­bles o no salu­da­bles, però que és més pro­ba­ble que els men­jars pre­pa­rats, que també inclo­uen els men­jars ràpids (piz­zes i ham­bur­gue­ses), tin­guin més sal, sucres i grei­xos que els fets a casa, encara que hi ha de tot. Avui, molts esta­bli­ments de res­tau­ració per empor­tar, grans i sobre­tot petits, fan una cuina prou caso­lana, i aquests són els que hem de triar. Meemken i col·labo­ra­dors esmen­ten que els men­jars per empor­tar més econòmics són els que poden ser de menys qua­li­tat nutri­ci­o­nal. També és un fet que en àpats d’aquest tipus s’acabi men­jant més del compte, sobre­tot si es tracta de sopars. I no hem d’obli­dar la higi­ene i segu­re­tat de tot el procés.

Els efec­tes sobre el medi ambi­ent del repar­ti­ment de men­jars són la des­pesa energètica, lle­vat de si es fa en bici­cleta, i la con­ta­mi­nació ambi­en­tal. Una altra qüestió són els embol­calls i enva­sos, la majo­ria d’un sol ús, que repre­sen­ten un abo­ca­ment al medi de molts mate­ri­als ni reci­cla­bles ni reu­ti­lit­za­bles. Diver­sos països ja han pro­hi­bit certs tipus d’estris, espe­ci­al­ment de plàstic, o han con­si­de­rat gra­var-los amb impos­tos. Seria ideal anar a bus­car els plats a una cuina o res­tau­rant pro­per amb els nos­tres enva­sos. També cal con­si­de­rar el mal­ba­ra­ta­ment d’ali­ments que es deriva del men­jar fet.

Les con­di­ci­ons de tre­ball dels repar­ti­dors no solen ser les millors. Són fei­nes poc qua­li­fi­ca­des i, per tant, poc retribuïdes, que en molts casos les fan immi­grants que ja viuen en un entorn pre­cari. L’arti­cle de Sci­ence fa referència a acci­dents de trànsit, llar­gues jor­na­des de feina i con­trac­ta­ci­ons irre­gu­lars o ine­xis­tents en con­si­de­rar aquests tre­ba­lla­dors com fal­sos autònoms, que no sem­pre han rebut la deguda atenció de sin­di­cats i governs. De tot això conei­xem casos a casa nos­tra. S’hau­ria de seguir l’exem­ple d’Austràlia i Ale­ma­nya, que han regu­lat el tracte cor­recte a aquests tre­ba­lla­dors, perquè no puguin ser qua­li­fi­cats, com ha fet l’escrip­tor Fer­ran Sáez, d’esclaus en bici­cleta.

Vio­leta Tena ha escrit a El Temps, refe­rint-se a Carolyn Steel, autora de Ciu­da­des ham­bri­en­tas y Sito­pia, que com més urbans, menys cons­ci­ents som de quin és l’ori­gen d’allò que ens ali­menta. Estem aban­do­nant la cuina, i tot el que té el seu entorn de conei­xe­ment dels ali­ments i de vida fami­liar, i això no és bene­ficiós per a la nos­tra dieta i qua­li­tat de vida. El men­jar de repar­ti­ment acom­pleix un ser­vei, però no n’hauríem d’abu­sar.