Karma

En sànscrit, karma vol dir acció. És la llei uni­ver­sal de causa i con­seqüència, de les acci­ons i les seves reac­ci­ons. Cadas­cuna de les acci­ons de la ment, la paraula o el cos d’un ésser que sent té un poten­cial: això és el karma. Les acci­ons posi­ti­ves tenen un poten­cial posi­tiu, men­tre que les nega­ti­ves tenen un karma nega­tiu. Penso en la coi­xesa o la mio­pia del karma quan veig casos de càncers injus­tos que aca­ben en mort a edats inde­cents o en mas­sa­cres de qual­se­vol mena: des de la vio­lació a una menor fins a la guerra d’Ucraïna. Desitjo molt fort l’apa­rició imme­di­ata del karma quan veig el ric­tus malèfic de Putin a la tele­visió. Desit­java el karma a l’època de La Manada. Aquest prin­cipi de justícia i equi­li­bri que és el karma de vega­des falla. Reco­llim sem­pre el que sem­brem? Crei­xem prou inte­ri­or­ment per tenir el con­trol sobre nosal­tres matei­xos? Som res­pon­sa­bles de les pròpies equi­vo­ca­ci­ons i parau­les des­a­for­tu­na­des? La vida és un eco i un bume­rang: el que envies, torna. El que dones, obtens. Cal que accep­tem d’una vegada que els nos­tres actes tenen con­seqüències, més enllà de les físiques i momentànies: parlo de nivells còsmic, energètic i uni­ver­sal. L’odi no dis­mi­nu­eix amb més odi, sinó amb amor. El karma és experiència, l’experiència crea memòria, la memòria genera ima­gi­nació i desig. Lla­vors el desig torna a edi­fi­car el karma, que no és cap ven­jança del cos­mos. Ell triga, però sem­pre arriba. El karma és la buri­lla que inten­tes llançar per la fines­treta del cotxe i, gràcies a la tra­mun­tana, torna a entrar i et cau a l’altura dels ous.