Massa pressuposar

Era lògic pres­su­po­sar que la nego­ci­ació i apro­vació dels comp­tes de la Gene­ra­li­tat situ­a­rien Junts en una deli­cada i, fins i tot, inco­he­rent situ­ació, havent-los redac­tat l’excon­se­ller Giró. Però el tac­ti­cisme dels dos prin­ci­pals par­tits impli­cats, ERC i sobre­tot el PSC, ha aca­bat girant-se’ls en con­tra. El govern repe­teix tant la imminència de l’acord que quan esde­vin­gui perdrà importància, que en té i molta, perquè pror­ro­gar un pres­su­post ante­rior con­tri­bu­eix a accen­tuar i per­pe­tuar les neces­si­tats soci­als i econòmiques. Apro­vats el pres­su­post esta­tal i el de Bar­ce­lona, hi havia dese­nes de punts d’entesa entre repu­bli­cans i soci­a­lis­tes, però la cimera i els ultimàtums sobre els pro­jec­tes del quart cin­turó, el Hard Rock i l’ampli­ació del Prat uns mesos abans de les muni­ci­pals l’han enve­ri­nat i aca­ba­ran pre­nent mal. Fins al punt que els agents econòmics, que feia un mes i mig havien sig­nat un acord “històric” per ela­bo­rar els comp­tes, ara els retre­uen l’immo­bi­lisme. Es va habi­li­tar una set­mana al Par­la­ment per a la tra­mi­tació, fa també més d’un mes del pacte amb els comuns, prou ambigu per aco­llir un ter­cer soci, però ara els d’Albi­ach en recla­men el res­pecte. De moment, el PSC sem­bla més interes­sat a visu­a­lit­zar la debi­li­tat del govern.

Era lògic pres­su­po­sar que subs­ti­tuir sedició per desor­dres agreu­jats i rebai­xar les penes per mal­ver­sació al Codi Penal cal­ma­ria la repressió sobre l’inde­pen­den­tisme, tant l’exi­liat com el pen­dent de judici. Però de moment la direcció judi­cial i la fis­ca­lia con­ti­nuen entes­ta­des a man­te­nir la repressió. Lla­rena i els jut­ges ho apro­fi­ten per pres­si­o­nar Sánchez, i la fis­ca­lia esta­tal con­cen­tra l’objec­tiu a dur els tres euro­di­pu­tats exi­li­ats davant del Suprem. Resulta sig­ni­fi­ca­tiu que la pri­mera presa de posició del minis­teri públic després de la reforma sigui per encai­xar ja els desor­dres públics que a Lla­rena li feien fins i tot ver­go­nya. És fàcil pres­su­po­sar que la sala del Suprem que revisi l’1-0 pre­si­dida per Marc­hena deci­dirà allò que més convé a l’Estat més pro­fund.