Acceptem pop

Una vegada vaig tenir un cap que quan li ana­ves a dema­nar un aug­ment de sou et deia: “Quin sou vols?”; li deies la xifra i et deia que sí, i aca­bava la frase amb un “Vols res més?”, que et dei­xava total­ment des­col·locat. Si, per casu­a­li­tat tenies un moment de luci­desa, o no era la pri­mera vegada que nego­ci­a­ves amb ell, i li dema­na­ves alguna cosa més, també te la donava. La majo­ria de gent amb el sí doble es con­for­mava i se n’ana­ven amb la sen­sació de no haver dema­nat prou, una mica com els ha pas­sat als soci­a­lis­tes aquesta set­mana, quan ERC s’ha venut l’ànima i els ha dit que sí a la B-40. Han que­dat tan des­col·locats que no han pogut accep­tar de seguida. A veure si ara sem­blarà que han fet el pas­se­rell. Posats a des­tros­sar el país, dema­nem també l’ampli­ació de l’aero­port, i el Hard Rock, i podríem asfal­tar el parc natu­ral d’Aigüestor­tes o bus­car petroli a Mont­ser­rat. Posats a reben­tar-ho tot, no ens n’esti­guem! Dema­nar l’impos­si­ble és una gran estratègia quan l’objec­tiu és tenir el teu adver­sari acor­ra­lat i gau­dir de l’espec­ta­cle. Queda algú que vul­gui fer política de veri­tat? Algú que vul­gui gover­nar de veri­tat? Tan impres­cin­di­ble és el pres­su­post? L’única sor­tida és accep­tar pop com a ani­mal de com­pa­nyia? Una mica d’ima­gi­nació, no?