En veu alta

Els vol­dria dema­nar un favor. Tot el que lle­gei­xin avui, inclòs aquest arti­cle, ho poden fer en veu alta? Gràcies. Espero que si ho fan en un bar o en un cafè, no se’ls mirin de reüll, pen­sant: “Què els agafa, a aquests?!” Sem­pre els poden dir que ho fan perquè resulta que avui se cele­bra arreu, i des del 2010, el Dia Mun­dial de la Lec­tura en Veu Alta. Ja sé que sovint diem que l’hàbit de la lec­tura es fa en silenci, en la inti­mi­tat i el reco­lli­ment. Però això no treu que hi hagi certs tex­tos –no necessària­ment poe­mes; vol­dria creure que en certa manera tots– que con­vin­gui ser lle­gits en veu alta perquè quan els sen­tim, millo­ren. En tots els sen­tits. Aque­lles parau­les escri­tes, quan són dites, pro­nun­ci­a­des, sem­bla que cobrin vida. I, de vega­des, fa que tin­guin un sig­ni­fi­cat més ple i, al mateix temps, ens aju­den a veure molt millor allò que els autors ens volen expli­car. L’altre dia mateix, pre­sen­tant la ree­dició que Gavar­res ha fet de la novel·la Cera, de Miquel Pai­rolí, vam lle­gir en veu alta uns frag­ments. La força de les parau­les tri­a­des per l’autor ens va fer pre­sents, com si hagues­sin apa­re­gut com per art de màgia, alguns dels per­so­nat­ges de la novel·la. Fins i tot érem capaços de sen­tir la seva olor, bra­vada en alguns casos. Lle­gir en veu alta esti­mula, doncs, la ima­gi­nació i ens fa assa­bo­rir un grau més aque­lla lec­tura, afa­vo­reix la com­prensió i ens per­met atre­so­rar parau­les que un cop sen­ti­des ja for­men part del nos­tre voca­bu­lari. No en va és un exer­cici que, d’un temps cap aquí, cada vegada és més freqüent veure’l a les esco­les. Que lle­gei­xin en veu alta, davant d’un públic més o menys nombrós, els afa­vo­reix. A la mai­nada els ajuda a enten­dre el que estan lle­gint, a millo­rar les seves habi­li­tats comu­ni­ca­ti­ves, a tenir una bona dicció, a enri­quir el voca­bu­lari. Un ser­vi­dor ho fa sovint, de lle­gir, i –sem­pre que puc i si les con­di­ci­ons ho per­me­ten– ho faig en veu alta.