Periodisme i democràcia

Dissabte de la setmana passada es va commemorar Santa Verònica, patrona dels fotògrafs i de les bugaderes. Totes dues coses lliguen amb el periodisme. Dels fotògrafs per allò de la cara del Crist perfectament reflectida en el llençol i l’altra perquè alguns així ens anomenen i a vegades amb massa raó. Doncs aquell dissabte hi va haver dos fets relacionats. Al migdia, en el primer acte de la Setmana dels Rahola, Emilio Morenatti, fotoperiodista, ens va tenir enganxats a les cadires durant dues hores amb les seves fotografies i vídeos, i també amb el seu discurs que ens va fer saltar el cor per la contundència dels arguments i la força de les seves imatges. Al vespre el cor ens va tornar a saltar amb la notícia de la mort d’en Miquel Ruiz Avilés, el fotògraf lligat des de sempre a Punt Diari des del 1979, però que també va treballar per altres mitjans.

En Miquel, en Bragues, com el coneixíem, era un amic. I també era vital, divertit, torracollons, inquiet, lluitador, solidari, incansable, tossut i geniüt. I noble. I d’un cor monumental. Quan una cosa se li posava al cap, difícil era que no la portés a terme. Això li va costar discussions i alguna agressió, com la d’un GAL a Calonge. Va cedir el seu fons a la Diputació després d’uns anys complicats després del primer ictus el 2010. Però va continuar organitzant coses, fent exposicions, rumiant i ajudant la gent des de la seva mala salut de ferro, com deia la Dolors, la seva dona, i l’Isaac, el seu fill. Granadí de naixement, era més empordanès que la tramuntana, tot i que va viure molts anys a Girona. El 1993, amb Rafel Bosch i algun fotògraf més, va fundar Fotògrafs per la Pau i la seva relació amb els Balcans i especialment Bòsnia i Hercegovina va ser constant.

Al migdia Morenatti ens va enamorar. Per les imatges, per la seva història (es va deixar una cama a l’Afganistan) i sobretot pel seu discurs. No pren partit però deixa constància del que passa. Ara, a Ucraïna, com abans a tants escenaris de guerra. Ho va fer al volcà de La Palma, on es va colar perquè no els deixaven passar, definint alguns manaires com a idiotes per voler posar portes al camp. Diu que no vol parlar de geopolítica, però cada imatge val per mil paraules i ell hi és per mostrar-nos la realitat i evitar manipulacions. D’ell va sortir una frase que faig meva: sense periodisme no hi ha democràcia. I alguns, també a casa, no en volen, de periodisme.