Meteora, sempre!

Una de les poques satis­fac­ci­ons que pro­por­ci­ona acu­mu­lar anys és la d’atre­so­rar, quasi de manera paral·lela, experiències d’aque­lles que, quan fas balanç, sumen a la columna dels ingres­sos, de totes aque­lles coses que val la pena recor­dar. Fa uns mesos s’anun­ci­ava que l’edi­to­rial Mete­ora pen­java a la porta el car­te­llet de “Tan­cat per jubi­lació”, habi­tual en les anti­gues i entra­nya­bles boti­gues de barri, després de 22 anys d’acti­vi­tat i de viure’n de tots colors. La Dolors Sàrries i el Jordi Fer­nando pas­sa­ven a millor vida, ell sal­tant a l’altre cos­tat de la bar­rera i ence­tant una acla­mada car­rera d’escrip­tor i ella, qui sap, pot­ser empa­dro­nant-se defi­ni­ti­va­ment a la Rive Gauche de París.

Sigui com sigui, i dei­xant de banda una trista para­doxa d’aquest també trist país nos­tre, que s’ha par­lat més de l’edi­to­rial quan va anun­ciar que tan­cava que men­tre es van dedi­car a publi­car de manera regu­lar, acu­rada i amo­rosa prop de 250 títols, el cert és que s’acaba una aven­tura sin­gu­lar que, gràcies a la gene­ro­si­tat de la Dolors i del Jordi, he pogut viure des d’un seient una mica pri­vi­le­giat. Van arren­car l’aven­tura l’any 2000, amb el segle i amb faci­li­tat per cal­cu­lar els ani­ver­sa­ris, publi­cant Lola Anglada o la cre­ació del paradís propi, de Mont­ser­rat Cas­ti­llo, demos­trant de pas aquest arre­la­ment tia­nenc que han fet palès al llarg dels anys, i la van tan­car amb L’anell, un lli­bre de poe­mes de Jordi Lla­vina, un autor que abans ja havia gua­nyat el Lle­tra d’Or i que després s’endu­ria el Car­les Riba.

Per­so­nal­ment els vaig conèixer tres anys després, quan vaig tru­car a la porta amb Butte, gener a París, sense (ho juro per Sno­opy) de la fas­ci­nació de la Dolors per la ciu­tat de la llum i em vaig con­ver­tir en un autor meteòric. Poc temps després em van fer el gran regal de diri­gir la col·lecció Miti­lene de poe­sia, una de les experiències de llarg recor­re­gut més gra­ti­fi­cants de la meva vida, i de poder viure i, sobre­tot veure, la manera de tre­ba­llar, intensa, directa, per­so­nal, afa­ble, càlida, sin­cera i lliu­rada. Una edi­to­rial fami­liar en tots els aspec­tes posi­tius del terme, per allò de l’amor, la fide­li­tat, la passió, la feina ben feta i el lle­var-se ben d’hora, ben d’hora.

Sí, cada lli­bre del catàleg de Mete­ora s’ha tre­ba­llat amb esforç, dedi­cació, acom­bo­iant-lo des del començament fins al final. Pel camí hi ha hagut èxits com El preu de ser cata­lans de la tris­ta­ment des­a­pa­re­guda Patrícia Gabancho, amb més de 18.000 exem­plars venuts, Les Meni­nes de Picasso, de Claus­tre Rafart, un altre èxit de ven­des, o el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes a Marta Pes­sar­ro­dona després de publi­car Ani­mals i plan­tes, i algun ensurt com el tan­ca­ment de la dis­tribuïdora Firex 21, el pit­jor que li pot pas­sar a una edi­to­rial, amb el que allò va supo­sar de pèrdua d’estocs i d’haver de començar de nou des de menys zero. El seu catàleg pot pre­su­mir d’autors de pri­mera línia com Joan Perucho, Agustí Bar­tra, Màrius Sam­pere, la cen­tenària i encara activa Teresa Juvé, Olga Xiri­nacs, Néstor Luján, Feliu For­mosa, Ricard Sal­vat, Agustí Pons, Jaume Fus­ter, Vicenç Llorca, Car­les Duarte, Isi­dre Grau o Mònica Batet entre molts d’altres i tots, sense excepció, coin­ci­dint a l’hora res­sal­tar el tracte humà i la dedi­cació rebu­des per part dels edi­tors, un segell incon­fu­si­ble de la per­so­na­li­tat de Mete­ora.

Pot­ser no en som cons­ci­ents del tot perquè les pres­ses i l’acce­le­ració que ens arros­sega no ens per­me­ten dedi­car temps a les coses veri­ta­ble­ment impor­tants, però estic seguir que si un dia ens atu­rem uns segons i pen­sem una mica, no podrem repri­mir una llàgrima de tris­tor per tot el que suposa el fet que Mete­ora hagi des­a­pa­re­gut del pano­rama edi­to­rial català. Tot és massa trist, massa orques­trat, massa diri­git i massa feble per renun­ciar sense pena a un pro­jecte com aquest, ple d’il·lusió, de força, de ganes, de lli­ber­tat i de neguit de fer les coses bé. Per sort, si par­lem d’història, el balanç final dei­xant anar la vista al pas­sat, a les coses fetes és rotun­da­ment posi­tiu, un catàleg potent, emo­ci­o­nal i emo­ci­o­nat, i si par­lem del pre­sent i del futur, una llum i una ombra. La llum que la Dolors i el Jordi s’han reti­rat per volun­tat pròpia, fent que el seu catàleg es quedi amb ell i no el ges­ti­oni ningú més, demos­trant la mateixa elegància amb què han tre­ba­llat sem­pre, i una ombra, que la Dolors, mal­grat les aven­tu­res vis­cu­des, no m’ha con­vi­dat mai a gau­dir d’un d’aquests mera­ve­llo­sos plats que cuina. Mete­ora sem­pre!