Les coses petites

He guar­dat el secret durant catorze anys i avui l’expli­caré: vaig tenir una iden­ti­tat secreta. Vaig ser algú que t’espi­ava men­tre reme­na­ves lli­bres a la lli­bre­ria. No te n’ado­na­ves, però obser­vava el que fulle­ja­ves i el que dei­xa­ves, i escol­tava les pre­gun­tes que feies a la Sílvia i a en Gerard, els lli­bre­ters. Pre­nia nota men­tal del que pas­sava entre aque­lles qua­tre parets i quan arri­bava a casa el meu alter ego, que tenia un nom tan poc ori­gi­nal com La Tafa­nera, escri­via el que m’havia ins­pi­rat en un blog (ima­gi­neu-vos si fa temps!). Era un espi­o­natge molt ino­fen­siu, no patei­xis que no m’interes­sa­ven les teves dades, la fili­ació política ni les teves con­ver­ses pri­va­des, res a veure amb el Pega­sus. Només volia viure una mica entre lli­bres, saber què hi passa. Em vaig inven­tar una per­so­na­li­tat, una vida, i vaig dei­xar que cor­regués lliu­re­ment. Va ser un plaer enorme fer aquest die­tari d’algú que no era ben bé jo però que mirava el món amb els meus ulls, lle­gia els matei­xos lli­bres que jo i els esti­mava igual.

El secret només el conei­xien els amics de la lli­bre­ria, amb qui tenia una com­pli­ci­tat total. De tant en tant algú dei­xava algun comen­tari escrit dient que havia des­co­bert La Tafa­nera, que li agra­dava, i reco­ma­nava algun lli­bre o altre, i para de comp­tar. M’agra­dava pen­sar que els habi­tu­als a la lli­bre­ria em lle­gien, que pot­ser els ins­pi­rava en les lec­tu­res, i que es diver­tien amb les aven­tu­res d’aquest per­so­natge, la seva pare­lla, l’amiga edi­tora i la seva filla, fillola de la pro­ta­go­nista. Vaig aca­bar aga­fant afecte a aquesta petita colla ima­ginària i durant dos anys els vaig man­te­nir vius en aque­lles línies. Després la jo real va escriure una novel·la i anava massa de bòlit per seguir pen­jant tex­tos cada quinze dies. La Tafa­nera va pas­sar a unes altres mans i no sé com van aca­bar les seves històries, si encara està amb l’Àlex, com li va l’ado­lescència a la fillola i si con­ti­nua sent tan apas­si­o­nada amb la lec­tura.

Escric tot això amb un neguit: a qui carai li interessa si jo era o no la que estava dar­rere d’un blog d’una lli­bre­ria de Bada­lona? Per això em vull expli­car: tot ple­gat surt d’una reflexió que m’he estat fent els últims dies, des que va morir Josep Maria Espinàs. Molta gent va valo­rar la seva capa­ci­tat per escriure sobre coses quo­ti­di­a­nes, con­nec­tar amb la gent sense estridències ni refle­xi­ons gran­di­loqüents. Ell mateix va escriure que “pot­ser hem d’apren­dre a esti­mar allò que algú diria que és insig­ni­fi­cant”. Sense ser una gran segui­dora de l’Espinàs –com sí que ho era la meva àvia Tineta, que el lle­gia sem­pre durant l’etapa de l’Avui–, no hi puc estar més d’acord. Coin­ci­deixo ple­na­ment amb l’amor per aquests moments que ens donen feli­ci­tat humil, feli­ci­tat de la bona. I per això he recor­dat aque­lla etapa en què em vaig cen­trar en aquells petits pla­ers mera­ve­llo­sos que envol­ten una lli­bre­ria: fulle­jar un lli­bre espe­rat i ensu­mar-ne l’olor de tinta fresca; obser­var la il·lusió de la nena que se’n va de la botiga amb un conte sota el braç i no pot espe­rar a sor­tir al car­rer per començar a mirar-se’l de dalt a baix, o la noia que ha com­prat una novel·la per a la seva pare­lla i som­riu sense ado­nar-se’n, anti­ci­pant el moment en què l’hi donarà.

Petits moments bonics que em vaig rega­lar perquè sí, només perquè vaig deci­dir mirar-me’ls amb uns altres ulls. I tot­hom ho pot fer: no és neces­sari tenir un blog públic, ni fer inter­mi­na­bles fils de Twit­ter, ni tan sols escriure-ho en una lli­breta. Sor­tir al car­rer, o no, que a casa també es pot fer, i posar-hi “mirada literària”. És a dir: obser­var les coses com si et vin­gues­sin de nou i saber-hi tro­bar emoció, humor, mis­teri, ten­dresa. I després, si et ve de gust, dei­xar-te endur per la ima­gi­nació tan lluny com vul­guis: qui són aquells dos que pre­nen el cafè ple­gats? Per què han que­dat, de què par­len? I si a la cam­brera li fes mal un quei­xal ara mateix? I si ara s’entre­banqués un senyor davant teu i comencéssiu a par­lar i el que t’expliqués et canviés la vida? I si avui, en lloc de cami­nar com sem­pre, mirant enda­vant, t’atu­res­sis i obser­ves­sis la part de dalt de les cases? I si mires­sis un àlbum de fotos a casa, t’expli­ques­sis a tu mateixa aque­lles esce­nes com si no les hagues­sis vis­tes mai, i hi des­co­bris­sis coses noves?

Em sem­bla que un dia d’aquests escriuré a la Tafa­nera i que­daré amb ella per anar ple­ga­des a la lli­bre­ria a posar-nos al dia. La trobo a fal­tar.