El moment caïnita

Ara toca desànim, auto­fla­gel·lació, desunió, retrets, divi­si­ons, veus crítiques i sal­tar del vai­xell. L’inde­pen­den­tisme en plena explosió interna i sobre­a­li­men­tant l’argu­men­tari dels seus opo­si­tors, que hi han posat tota una estruc­tura d’estat –pro­fund– al dar­rere. De l’eufòria des­me­su­rada de no fa ni deu anys al catas­tro­fisme caïnita. Som així, sense terme mitjà i aire­jant-ho als qua­tre vents. Va començar entre els par­tits polítics i hi havia el risc que comencés a cor­car les enti­tats civils sobi­ra­nis­tes. Els par­tits sem­pre ho inten­ten con­tro­lar tot; res de nou, perquè forma part de la seva genètica, però cal ser prou hàbil perquè no es noti o només s’ho cre­guin. I amb tant d’ego pel mig amb ganes de pro­ta­go­nisme, sem­bla impos­si­ble.