L’últim adeu

He tin­gut la sort de gau­dir de la com­pa­nyia de la mare durant molts anys, perquè s’ha apro­pat a una edat gai­rebé cen­tenària i ens ha dei­xat de la forma més dolça que es pot dema­nar: a casa, dor­mint al seu llit de manera serena, havent-se pogut aco­mi­a­dar de tot­hom i amb el dolor físic alleu­ge­rit. Mal­grat les difi­cul­tats de visió i de mobi­li­tat que tenia, va con­ser­var el seny fins a l’últim moment. Sé el pati­ment que causa la pèrdua de memòria i ho con­si­dero un regal immens que he d’agrair.

Segu­ra­ment ja hi sig­naríem tots, en poder anar-nos-en d’aquesta manera. Vivim en una època de mate­ri­a­lisme i de pressa ver­ti­gi­nosa en què s’exalça el plaer imme­diat i no tant el goig de viure en si mateix. Alhora, l’apa­rença física se sobre­va­lora i s’amaga la mort i tot allò que ens la recorda d’alguna manera, perquè hem dei­xat d’enten­dre-la com un fet natu­ral. L’hem con­ver­tida en una espècie de fracàs, de der­rota o de mal per al qual no estem pre­pa­rats, com si no sabéssim que la nos­tra vida és una experiència tem­po­ral que ens pro­posa inte­grar el final d’aquest viatge de la millor manera pos­si­ble.

En poques dècades la forma de viure i de morir ha can­viat moltíssim. En alguns aspec­tes per a bé, en d’altres no tant, sobre­tot pel que fa a la manera com enca­rem el procés de morir. Avui dia els avenços científics i tec­nològics han allar­gat l’espe­rança de vida i les dinàmiques soci­als i labo­rals ens fan viure a un ritme ver­ti­ginós, però també con­di­ci­o­nen sovint el moment natu­ral de la mort, l’arri­ben a pos­po­sar o el des­pla­cen lluny de les cases par­ti­cu­lars, fins i tot quan no seria del tot neces­sari. No dis­cu­teixo en abso­lut la importància de l’atenció pro­fes­si­o­nal en paci­ents ter­mi­nals que neces­si­ten cures pal·lia­ti­ves per millo­rar la seva qua­li­tat de vida. També conec les deci­si­ons dolo­ro­ses que sovint han de pren­dre les famílies. En el meu cas, vaig acom­pa­nyar també una altra fami­liar a l’hos­pi­tal fins al dar­rer moment. La vam ingres­sar perquè neces­si­tava assistència mèdica cons­tant i ella s’hi sen­tia més con­tro­lada que a casa. Tan­ma­teix, he arri­bat a pen­sar que pot­ser ho va esco­llir per no dei­xar un record que con­si­de­rava nega­tiu.

Sigui com sigui, el procés de morir acos­tuma a ser un tràngol que cada vegada ens costa més. No podríem recu­pe­rar aspec­tes cul­tu­rals que per­me­tin enca­rar millor el dar­rer moment? Podem assu­mir aquest final amb natu­ra­li­tat. Estic lle­gint L’aca­ba­dora, de Mic­hela Mur­gia, una història que té com a pro­ta­go­nista una modista que ajuda la gent d’un poble de Sar­de­nya a morir bé. Em pre­gunto per què no ha de ser pos­si­ble enten­dre la mort d’una altra manera. I per què –aquest és un altre fet incom­pren­si­ble– les exèquies han de supo­sar una càrrega econòmica tan gran per a les famílies (un fune­ral amb els ser­veis més bàsics passa dels 4.000 euros, amb asse­gu­rança o no), fins al punt que morir-se sem­bla un luxe que ha de tri­bu­tar un 21%. Això des que l’exe­cu­tiu de M. Rajoy ho va deci­dir el 2012 fins avui, en què no s’ha fet res per rebai­xar els ser­veis ine­vi­ta­bles de les exèquies. Uns ser­veis que en molts països euro­peus tenen con­si­de­ració d’essen­ci­als i no tri­bu­ten. 

D’altra banda, és evi­dent que morir a casa és un cos­tum cada vegada menys freqüent, però encara pos­si­ble. Un dret que han con­ti­nuat exer­cint per­so­nes com Pau Donés, Rosa Maria Sardà o la meva mare. Ella per­ta­nyia a una gene­ració de dones i d’homes que van viure la guerra, la post­guerra, el fran­quisme i el pas a una democràcia que crèiem que podia ser plena i hem des­co­bert defec­tu­osa... Una gene­ració que ha vist trans­for­ma­ci­ons radi­cals a nivell tec­nològic, social, demogràfic, de cos­tums i d’hàbits, de valors ètics. Cada vegada que ens deixa una per­sona que ha vis­cut amb dig­ni­tat sen­tim també una pèrdua col·lec­tiva que només es pot com­pen­sar amb el record i la memòria. La mare sabia crear-se mons de tran­quil·litat inte­rior, deia que tan­cava els ulls –orbs– i s’ima­gi­nava bere­nant a la vora del mar. També tenia una fe gens dogmàtica, això la va aju­dar molt. Set­ma­nes abans d’anar-se’n ens va dir que Déu li tenia pre­pa­rada una cosa molt bona. No va voler dir de què es trac­tava però el seu comiat ha estat lleu­ger com una brisa càlida a finals d’hivern.