El final més trist

L’escena la vaig presenciar ara fa uns dies en un centre comercial de Barcelona, dins d’una de les milers de botigues de l’home més ric de l’Estat espanyol. Una dona s’amagava peces de roba dins d’una bossa. El local el va abandonar quan va poder aprofitar un moment de força concurrència a la porta d’entrada. L’alarma va saltar, però ningú la va frenar. Va accelerar el pas sense girar la vista enrere i la vaig perdre de vista. Per què no li podia treure l’ull de sobre? Doncs sobretot perquè anava narrant tota la seva estratègia d’apropiació a un nen –interpreto que el seu fill– que no devia tenir més de nou o deu anys. Els somriures de complicitat de tots dos, mentre s’allunyaven del lloc dels fets, eren dels que sacsegen la ment i glacen el cor. Em vaig limitar a seguir-los amb la mirada. Encara ara continuo sense saber quina és la reacció més apropiada davant d’un fet així (obro parèntesi per dir que us podeu abstenir de fer-me saber la vostra opinió els que penseu que hauria d’haver alertat del robatori). Aquell menor està normalitzant el petit furt, i per tant la misèria, com a forma de vida. Tots repetim, en certa manera, els patrons adquirits a casa. Arribarà el dia, si no s’articulen els mitjans per frenar-ho, que aquell nen agafarà un dissabte qualsevol la seva descendència i es passejarà per qualsevol centre comercial a la recerca d’una trista samarreta.

Aquesta setmana he tornat a pensar molt en aquell nen i en com els menors de catorze anys, robin, agredeixin o violin –sí, també si violen– són la conseqüència d’allò que no hem sabut frenar a temps. Per manca de capacitat, per manca de recursos, o per manca de competències. Tant se val. El fracàs és majúscul en tots els casos. El pitjor de tot plegat és que des del naixement de la criatura es veu a venir que aquella història difícilment tindrà un final feliç. Però fins i tot en els relats més tristos, de vegades no s’ha actuat amb contundència perquè els pares dels menors també voten, i fins i tot poden fer decantar eleccions.