Reflexió personal

Tinc 90 anys i visc sol. En la meva vida, fins fa poc, vaig estar amb la meva esposa i vam viure junts, casats 63 anys. Ella va necessitar els serveis socials, i vaig tenir la sort que va estar ben atesa pels responsables oficials o legals. Tot i així, van ser dos anys per poder aconseguir la posada en marxa d’una situació de dependència que va durar un any. Jo de moment no la necessito, però quan llegeixo el que diuen els uns i els altres, tots tenen raó. Jo, gràcies als estalvis, em puc mantenir a casa, en un poble, estic atès per una assistenta i tinc uns fills que reflecteixen els 63 anys de convivència, de manera que fins avui no he tingut la necessitat de demanar res. Però sé que em poso a pensar el que estan passant moltíssimes persones que reclamen i reclamen, i m’adono del poc que serveix tanta llibertat d’opinió si ningú pot aclarir el que ens espera en el futur.

Tot ha canviat tant que no puc entendre tants avenços en tot. Al final, més que mai, hi ha tanta gent dormint al carrer..., hi ha estafes, robatoris i altres coses pitjors, que no serveixen per a altra cosa que per a unes portades de notícia per un o dos dies, i després tot queda igual o pitjor. A prop dels 91 anys, he vist molt de tot, i res no m’estranya, però potser vivíem més feliços abans.