Opinió

De set en set

Cadires buides

Fa uns dies, l’escrip­tora nord-ame­ri­cana Suzanne Young, col·labo­ra­dora de The New York Times i una autora amb força ven­des de les seves obres ante­ri­ors, va publi­car a Twit­ter una foto­gra­fia amb totes les cadi­res bui­des perquè ningú no va anar a la pre­sen­tació del seu dar­rer lli­bre, In Night­fall. Acom­pa­nyava la imatge amb el text: “Si voleu veure un punt baix en la car­rera, és aquest. Plo­rant tot el camí de tor­nada a casa.” No està sola. Tot just haver publi­cat la piu­lada, que s’ha fet viral, molts escrip­tors han rela­tat experiències de decepció simi­lars i mul­ti­tud de per­so­nes li han fet cos­tat. A Young les xar­xes soci­als li han aca­bat donant més èxit del que hau­ria tin­gut si una vin­tena de per­so­nes hagues­sin assis­tit a la pre­sen­tació. El fracàs de públic en aquest tipus d’actes és ben sabut. Allà i aquí. En les dues últi­mes pre­sen­ta­ci­ons que he anat tot just s’arri­bava a la desena de cadi­res ocu­pa­des. Aquests dies, a tocar de Sant Jordi, l’agenda en va plena, d’aquest ritual de pro­moció del lli­bre, en què autor i pos­si­bles lec­tors (o, almenys, pos­si­bles com­pra­dors) es reu­nei­xen al vol­tant d’una nove­tat literària. És l’exer­cici de seducció més directe de l’escrip­tor, però dar­re­ra­ment el for­mat es comença a posar en qua­ran­tena. En uns temps domi­nats per la vir­tu­a­li­tat en què con­tac­tar amb l’autor és més fàcil que mai, perd sen­tit orga­nit­zar la pre­sen­tació, pre­sen­cial, d’un lli­bre? Pot­ser ara que ja no s’hi sol donar una copa de cava o unes ave­lla­nes (de Reus) cal bus­car altres reclams, però la tro­bada cara a cara con­ti­nua sent una bona cosa. Sem­pre que hi hagi algú per viure-la, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.