Clara i Laura

El 2013, el govern espa­nyol es va negar a reno­var el lloc de la Clara Pon­satí com a pro­fes­sora visi­tant a la Uni­ver­si­tat nord-ame­ri­cana de Geor­ge­town perquè, segons l’ales­ho­res minis­tre d’Exte­ri­ors, el Sr. García-Mar­ga­llo –tot con­fo­nent Geor­ge­town amb un des­ta­ca­ment de la diplomàcia cas­te­llana–, no es podia per­me­tre cap defensa de “pro­ce­sos sece­si­o­nis­tas...en nin­guna emba­jada española”. Deu anys després, la Pon­satí ja és euro­di­pu­tada. A finals del març pas­sat, gau­dint de plena immu­ni­tat diplomàtica, va fer una visita llam­pec a Bar­ce­lona, on un mosso ves­tit de paisà i man­cat de ver­go­nya la va sub­jec­tar a una detenció llam­pec (i il·legal) de la qual va sor­tir sota lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal, citada a decla­rar davant d’un jutge l’endemà del dia de Sant Jordi. El cas de la Laura Borràs és més com­plex, ja que fa poc va ser con­dem­nada pel TSJC per delic­tes de frau, mal­ver­sació i fal­se­dat docu­men­tal quan diri­gia la ILC (la sentència encara no és ferma). No som ningú per dir si els jut­ges l’han encer­tat o no, però sí que hi ha alguns aspec­tes d’aquest afer que no qua­dren del tot: tal com ha indi­cat el seu advo­cat, Gon­zalo Boye, els casos de pre­sumpta cor­rupció solen començar amb una inves­ti­gació patri­mo­nial (no se n’ha fet); i des del prin­cipi, es va maqui­nar un pacte –també llam­pec– entre el fis­cal i els altres dos incul­pats. Hi ha gent que diu que totes dues dones han estat trac­ta­des com ho han estat a causa de les seves idees polítiques, però jo diria que els jut­ges (i molts polítics) espa­nyols no arri­ben a tant; per ells, el desig que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent no és pas cap idea política, sinó un delicte en si mateix: allò que Orwell en deia un thought­crime, un tipus de crim que a la novel·la 1984 és per­se­guit per la Think­pol, la “poli­cia del pen­sa­ment”. Ja se sap qui fa aquest paper al Regne d’Espa­nya: pel que fa als que pen­sem segons què, tota pre­caució és poca.