Els xiprers i el bedoll

Just Manuel Casero va ser un polític i escrip­tor “que va viure i va tre­ba­llar al Pont Major de Girona”. Això diu al monòlit que l’Ajun­ta­ment de la ciu­tat va aixe­car ara fa qua­ranta anys a tocar del cemen­tiri, en un des­cam­pat. Va ser una referència de pri­mera línia con­tra el fran­quisme i en l’època més crítica de la Tran­sició (la poli­cia el va ferir en la mani­fes­tació a favor de l’amnis­tia del 1976 i va per­dre un ull a causa del tret d’una pilota de goma) i va par­ti­ci­par, entre molts altres pro­jec­tes, en les pàgines d’aquest mateix diari amb una secció que es deia Quiosc i que, encara ara, no és sola­ment un docu­ment històric sinó un exem­ple vigent de peri­o­disme ben escrit i com­promès.

Parlo d’en Just Manuel, però sobre­tot vull fixar-me en el monòlit que els deia. N’ha fet memòria el seu fill, Roger Casero Gum­bau, en el blog Peti­tes gotes fre­des tre­mo­lant. En el qua­rantè ani­ver­sari d’aquell 5 d’abril de 1983, quan es va fer la dis­creta cerimònia ofi­cial, amb la família, les auto­ri­tats i els veïns i amics, ha escrit una entrada que parla dels xiprers (“prims i esqui­fits”) que envol­ta­ven la pedra com­me­mo­ra­tiva i que eren, ales­ho­res, poc més que una dot­zena de plançons. Roger Casero en parla així: “Els vaig veure créixer sense ser cons­ci­ent de com ana­ven crei­xent.” Qua­ranta anys després, s’adona de la majes­tu­o­si­tat serena dels arbres, amb una “impo­nent presència, apun­tant al cel, embol­ca­llant l’escul­tura amb un dens i nodrit verd a manera d’esce­nari”. Es sorprèn d’aque­lla mena de reco­nei­xe­ment, de l’epi­fa­nia vege­tal que, de cop, irromp en la memòria i ens avisa de la lenta per­sistència de la natura. Al llarg d’aquests anys, aquells xiprers hi han estat sem­pre i, en silenci, han cres­cut enmig de tur­bulències i sere­nors. Em fan pen­sar en una escena d’Andrei Rublev de Tarskovski. Tres mon­jos aban­do­nen el mones­tir i pas­sen davant d’un bedoll. Un d’ells diu: “He pas­sat cada dia per aquí i no m’hi havia fixat mai. Ara, vés a saber quan el podré tor­nar a veure, pot­ser mai més.”