La infància medicada

La medicalització en la infància augmenta de forma exponencial i molts joves arriben a la universitat amb un llarg historial de diagnòstics entre els quals destaca l’anomenat trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Els qui justifiquen aquest increment sostenen que és resultat de la sofisticació dels mitjans de detecció. Els qui sospitem que es tracta d’un gran negoci i una forta estratègia de control cerquem altres explicacions.

Moltes de les grans ments creadores de la història universal: científics, escriptores, pintors i músics. També filòsofes, psicòlogues i fins i tot psiquiatres, van tenir una infància especialment inquieta, desatenta o impulsiva. Els seus interessos, els seus desitjos i les seves necessitats no trobaven cabuda entre les quatre parets de l’escola, de casa seva, o del que en aquell moment històric establia la norma. És a dir, no s’ajustava al que en aquell moment es considerava “normal” –concepte perillós i esmunyedís, l’origen etimològic del qual fa referència a la regla d’un fuster que servia per a mesurar la quadratura perfecta d’un angle–. En quin sinistre moment de la història la noció de normalitat es va escapar de les mans d’un fuster per a passar a regir la complexa existència de l’ésser humà?

Afortunadament, aquelles ments creadores de la història, no van ser atrapades per la norma del seu temps i van poder llegar-nos la seva creació artística, intel·lectual o científica. Si haguessin nascut avui, serien diagnosticats com a nenes i nens desatents i hiperactius. Serien medicats, apaivagats i “normalitzats” durant anys i convertits en consumidors addictes d’aquestes substàncies que ja han mostrat els seus efectes nocius. Què seria de nosaltres i del nostre jove segle XXI sense la seva obra, sense el seu saber, sense la seva creativitat?

El primer i més preocupant dels efectes d’una infància medicada, és justament viure atrapats en la norma imposada. Qualsevol nen que surti del límit serà ajustat “pel seu bé”. Les escoles recomanen als pares que portin els fills al psiquiatre “pel seu bé”. Els pares accepten el diagnòstic i el tractament perquè és “pel seu bé”, i els nois i noies medicats assumiran que gràcies a aquesta pastilla han aconseguit fer el que s’esperava d’ells. El que ja mai no sabrem és el que aquests nens, aquests joves, aquestes noves generacions haurien arribat a ser i fer si se’ls hagués deslliurat d’una infància medicada. Si en lloc d’haver estat medicats se’ls hagués permès construir un camí propi.

Els medicaments són un gran invent que ha ajudat a mitigar una mica de sofriment humà, i això és lloable. Però una cosa és alleujar un malestar i una altra, neutralitzar el desig. Una cosa és atendre la infància i una altra, anul·lar-la.

La creativitat que necessita el nostre món no és exclusivament la de les grans figures. La creativitat de la vida quotidiana és tan important com l’excepcional. Necessitem pares creatius capaços d’enfrontar el repte i la responsabilitat d’educar els seus fills sense anestesiar-los. Necessitem mestres, i mestres creatius, capaços de potenciar la curiositat i la passió pel coneixement. Necessitem psicòlegs creatius capaços de veure més enllà del símptoma, capaços d’interpretar el malestar de cossos que parlen i decidits a adaptar el tractament al pacient i no el pacient al tractament.

Encara som a temps d’evitar la catàstrofe i fer un tomb a la nostra història. Abans de medicar els nostres nens, assumim la responsabilitat que tenim com a adults d’acompanyar-los en la complexa empresa que representa aprendre a viure, i permetem-los que s’equivoquin, que sofreixin, que dubtin, que sentin, pensin i desitgin.