La costa que no voldríem i tenim

Miquel Riera és un periodista de llarga trajectòria, com ha demostrat en aquest diari i a Presència, però és també un gran fotògraf, una faceta que mai havia abandonat però a la qual ha retornat amb força. Ahir en parlàvem en aquestes Mirades com a company indispensable de l’Àngel Quintana en el seu iniciàtic viatge a París, quan en Miquel no va haver de fer la mili perquè va ser descartat mèdicament i l’Àngel se’n va deslliurar per excedent de cupo. Quan van tornar es van dedicar al cinema, a fer documentals i una pel·lícula, i després van tornar al diari. En Miquel fins a la jubilació. L’Àngel, sense deixar fins avui les crítiques i els articles d’opinió, va fer carrera a la universitat.

Amb l’alliberament de la jubilació, en Miquel va agafar la seva càmera i va voltar per tota la Costa Brava. El resultat és una exposició, Costa Esbravada, que es va poder veure tot el mes d’abril a La Mercè de Girona i que aquest vespre s’inaugura a les 7 a La Cate Espai Cultural de Figueres, on es podrà veure fins al 3 de juny. Després voltarà per Palamós i altres poblacions gironines. En Miquel podia haver buscat els racons idíl·lics de la Costa Brava, però com que se l’estima va preferir buscar els racons més espantosos a causa de la mà i de la mala fe de l’home. El resultat és aquesta exposició denúncia que pretén que allò que va passar des dels anys cinquanta no continuï passant avui dia, que d’una manera o una altra encara passa. El segle passat es van destruir àrees costaneres verges amb urbanitzacions i construccions horroroses. Promotors especuladors van aixecar xalets i edificis que van transformar, per a mal, aquella Costa Brava batejada per Ferran Agulló el 1909. Construccions de pèssim gust, de volums desmesurats i de mala qualitat que van malmetre un territori verge. No es pot pas dir que a hores d’ara s’hi hagi posat fi, a tot això. D’aquí surt aquesta Costa Esbravada, una denúncia que pretén conscienciar la gent per evitar encara mals pitjors.

Miquel Riera té una llarga trajectòria de mobilització en favor de la terra, dels aiguamolls i de la Costa Brava. Des de ben jove. Per això es rodeja de gent que, com ell, tenen un nom en el moviment ecologista de casa nostra. A Girona l’exposició l’hi va presentar el també periodista Narcís Genís, un lluitador de tota la vida que continua al peu del canó. Avui, a Figueres, hi haurà Jordi Sargatal, a qui no fa falta presentar pel que ha representat i representa encara. El més visible salvador dels aiguamolls de l’Empordà, amb un grup de joves idealistes al darrere.

L’exposició val molt la pena, i la feina que ha fet Miquel Riera és encomiable. Se suma a denúncies com les que va fer Narcís-Jordi Aragó, un dels impulsors del Debat Costa Brava, en el centenari del bateig de la Costa Brava: “Allò que era l’argument per la marca turística ha estat sovint menyspreat, amenaçat i agredit.” Doncs això és el que fa en Miquel, mostrar el que hem fet, la Costa Brava que no voldríem però que tenim. I que, si no anem alerta, encara es pot malmetre més. Des d’avui, a La Cate, i fins al 3 de juny. Entremig, debats i la projecció del documental Els límits de la Costa Brava, d’Antoni Martí.