L’Arcàdia del pensament

Al debat que vaig anar, un sol can­di­dat va citar un assa­gista per afer­mar les seves con­vic­ci­ons. Va esco­llir una idea sen­zi­lla de Nuc­cio Ordine, allò que la cul­tura és necessària perquè és inútil, perquè no aspira al pro­fit, però alguna cosa deli­cada va ale­te­jar damunt la sala, un pen­sa­ment, una frase cons­truïda, una ampli­tud d’horit­zons, tot el con­trari dels eslògans de cam­pa­nya i les seves invo­ca­ci­ons a avançar, a can­viar, a som­riure, a gua­nyar, ara sí, ara va de debò, ara vaig a fer un encàrrec i torno. Són mis­sat­ges que avui pen­ja­ran esquinçats i torts com les pan­car­tes que els sos­te­nen, subs­tituïts per llocs comuns sobre allò que se suposa que vol el poble i l’auto­ri­tat que Nos­tro Senyor atorga als seus repre­sen­tants elec­tes. Les expres­si­ons d’eufòria, la nit elec­to­ral, no les entenc. És com si cele­bres­sin haver-nos enre­dat, perquè ben mirat què ofe­rien? Aquells lemes de per riure, pla­gi­ats d’un manual d’auto­a­juda. Tan poc que costa acce­dir a qual­se­vol dels lli­bres que edita Arcàdia, que con­fia que al poble, aquesta abs­tracció lírica, hi ha vida intel·ligent, i publica, perquè enten­guem millor la vida en comu­ni­tat, La filo­so­fia de la cura, de Boris Groys, que raona sobre la idea de salut com una moral pública; o l’estudi de Fina Birulés sobre Han­nah Arendt, que defen­sava que som algú, i no alguna cosa; o Habi­tar la terra, de Bruno Latour, que para atenció als peus, on hi ha les pedres que ens fan mal, o La soci­e­tat decent, d’Avis­hai Mar­ga­lit, que arrenca amb una decla­ració que no he vist a cap pan­carta: “Una soci­e­tat decent és aque­lla que té unes ins­ti­tu­ci­ons que no humi­lien la població.”