La gran deserció

De les piu­la­des de caràcter reac­tiu als resul­tats dels 28-M que aquests dies he lle­git a Twit­ter, em quedo amb una en què es pre­gun­tava quin era el pla B que tenien els elec­tors que havien optat per abs­te­nir-se. Una for­mu­lació, des del meu punt de vista, equi­vo­cat, perquè no anar a votar (la par­ti­ci­pació va ser només del 55,5%, gai­rebé nou punts menys que a les muni­ci­pals del 2019) és en si mateix una alter­na­tiva que és menys­pre­ada pels par­tits, els ana­lis­tes polítics i els peri­o­dis­tes amb la falsa argu­men­tació que qui no vota després no té dret a quei­xar-se. Després d’uns comi­cis hau­ria d’obrir-se, per a tots els grups, un parèntesi obli­ga­tori d’uns quants dies mar­cats pel silenci i un cert aïlla­ment per anar a fons sobre el sen­tit dels resul­tats, entre els quals el de l’abs­tenció. Segur que la pallissa física i moral que vam patir l’octu­bre del 2017 i la inca­pa­ci­tat mani­fes­ta­ment demos­trada per part dels líders de l’inde­pen­den­tisme de recon­ci­liar-se i obrir una nova etapa il·lusi­o­nant ha por­tat molts sobi­ra­nis­tes a que­dar-se a casa. Però hi ha una altra lec­tura a fer davant d’aquesta deserció, més gran que la del 2019. I té a veure amb la decepció amb la classe política, massa pen­dent de les car­re­res i els interes­sos par­ti­cu­lars i massa poc dels pro­ble­mes con­crets i reals dels ciu­ta­dans.