De l’anomenat art abstracte

És molt probable que si Kandinski –creador de la pintura abstracta el 1910– aixequés el cap, no es creuria la durada del seu moviment pictòric, encara avui el més “representatiu” i per això anomenat “art contemporani”. És curiós que sigui així, ja que els moviments estètics –expressionisme, cubisme…– solen durar ben poc. El cul de sac en què es troba l’art contemporani s’evidencia cada dia més. El refregit queda palès amb només fer un cop d’ull a l’anomenat “art emergent”, el que fa el jovent amb l’orella posada al que dicta la crítica especialitzada. Sobta també que la joventut –per principi contestatària i rupturista– caigui en el parany de l’esoterisme i l’obscurantisme i no s’adoni que el dirigisme a què són sotmesos els perjudica. La pedanteria de la pintura abstracta queda palesa en la seva “estratègia” plàstica: “matèrica”, “sígnica”, i coses per l’estil. Com digué Kafka, els símbols “no són útils en la vida quotidiana, que és l’única vida que tenim (…), expressen simplement el fet que l’incomprensible és incomprensible, i això ja ho sabíem”. (Geoffrey Barraclough, Introducció a la història contemporània, Edicions 62, pàgina 259). És per això que un art de símbols acaba per avorrir-nos. Només cal veure els museus d’art contemporani, els que funcionen tenen cura d’incorporar Picasso, Matisse i Modigliani, que són uns artistes “comprensibles” i capaços de fer-nos somiar i fer que la vida ens sembli més real i poètica, colpidora i compromesa. En resum, aporten tot allò que els abstractes diuen que aporten, però que en realitat no poden perquè no diuen res que sigui “comprensible”. Els gargots només són això: gargots…