La lògica de les destinacions dels docents: una reflexió necessària

Vull com­par­tir una reflexió sobre el procés de des­ti­na­ci­ons dels docents, a par­tir del cas del meu germà, que després d’apro­var les opo­si­ci­ons ha estat assig­nat a un ins­ti­tut a Vila­franca del Penedès, tot i viure a Olot. L’any pas­sat tre­ba­llava a Ripoll, a 30 minuts de casa, però ara haurà de des­plaçar-se 140 km, fet que implica gai­rebé tres hores i mitja de viatge diari. Això com­plica molt la seva con­ci­li­ació fami­liar, sobre­tot amb fills petits. Ens sorprèn que, mal­grat haver-hi una plaça a Olot per a la seva espe­ci­a­li­tat, no li hagi estat adju­di­cada, sinó que l’hagi obtin­gut un interí. Això em fa qüesti­o­nar la lògica d’aquests pro­ces­sos i si s’ha con­si­de­rat prou l’impacte per­so­nal i fami­liar. També si hau­ria estat millor que no hagués apro­vat les opo­si­ci­ons. Aquest pro­blema no és aïllat i pot reper­cu­tir en la impli­cació dels docents als cen­tres, afec­tant final­ment els alum­nes. Espero que aquest escrit ajudi a obrir un debat cons­truc­tiu sobre com millo­rar la gestió de les des­ti­na­ci­ons docents. I, per aca­bar, què se suposa que ha de fer el meu germà: 140 km dia­ris amb el cost que com­porta tant econòmic com fami­liar i de temps, s’ha d’aga­far la baixa, o ha de dema­nar una excedència.