Veure sense mirar

En l’era de les presses, la mirada destorba perquè requereix temps i vol dir compromís. En la mirada reconeixem l’altre i així esdevé persona. Quan algú ens traeix no podem mirar perquè –com apunta la gran Marina Garcés– sentim la vergonya de l’altre i no el podem reconèixer. Avui també passem sense mirar pel costat de la feblesa perquè sabem que creuar mirades, seria aturar-nos i ajudar. Però sense mirada no hi ha rostre i sense rostre no hi ha identitat. Aquest fet s’utilitza com a recurs publicitari quan es mostren en molts anuncis dones sense cap (per tant, sense cara ni mirada), reduint així la seva condició de persona a un cos que ha de ser un reclam per comprar el producte anunciat. Això és el que imiten moltes dones –algunes molt joves– quan exhibeixen el seus cossos a les xarxes però es tapen la cara amb el mòbil (selfie amb mirall) sense ser conscients que amb aquest gest es deshumanitzen, es desproveeixen d’identitat, del seu rostre, de possibilitar l’empatia, de connectar amb la mirada de l’altre; posant-se al servei del patriarcat al qual ha interessat molt que confonguem autocosificació amb empoderament.