Les bones persones

“Pels seus fets els conei­xe­reu”, diuen les escrip­tu­res. No diuen pas “pel que diuen els conei­xe­reu”. O sigui, que una per­sona es pro­clami a si mateixa “bona per­sona”, o fins i tot “molt bona per­sona”, no vol dir, ni remo­ta­ment, que en sigui. El fet d’auto­pro­cla­mar les pròpies excel·lències acos­tuma ser senyal inequívoc del con­trari. Si un és o no és bona per­sona, ho han de pro­cla­mar els seus fets, no ell. El paràgraf ante­rior ve a tomb per les parau­les dites en algun moment per un des­ta­cat polític del país que es con­tra­po­sen total­ment amb mol­tes actu­a­ci­ons seves que es van conei­xent aquests dar­rers dies i set­ma­nes, actu­a­ci­ons que, per no entrar en ter­renys rellis­co­sos, podríem dir que són, com a mínim, de molt dub­tosa qua­li­fi­cació. Una de les coses més peri­llo­ses per als països, per als par­tits i per als polítics són els líders carismàtics i indis­cu­ti­bles en els quals les per­so­nes cre­uen a ulls clucs i que sovint s’aca­ben con­ver­tint en mons­tres que ho des­tru­ei­xen tot i s’aca­ben des­truint a si matei­xos. Em sem­bla que això és el que ha pas­sat en el cas que ens ocupa i que tot­hom podrà situar sense donar gai­res més dades.