València, un malson que no es pot oblidar

Des del dia que el pas de la dana va sortir a les notícies, els meus ulls sols estan clavats en aquell munt de cotxes i la gent que hi va morir atrapada. Per als que la mort va ser instantània, res. Però les persones que varen estar atrapades en aquell infern veient que no tenien sortida fins a arribar-los el darrer alè de vida... Mares amb fills, pares que tornaven de la feina, nens desapareguts... i un munt d’històries. La gent que hem viscut una inundació a la nostra pròpia pell ens podem fer el càrrec del que és perdre-ho tot. Encara sentim l’olor del fang. La magnitud de la catàstrofe de València no és comparable a res psicològicament. Dubto que la vida dels que han sobreviscut torni a la normalitat. Voldria felicitar totes les forces de seguretat de l’Estat, bombers, policia, sanitaris, etc. Sense ells hi hauria coses impossibles. I la solidaritat ciutadana no té nom: la gent que s’ha abocat a ajudar, amb el fang com a vestit durant dies, els que han fet quilòmetres a peu. Pel que fa als responsables, no hi entro. Tenim canvi climàtic; els que som grans ho notem més que ningú. Les gotes fredes ja no es poden controlar. València, no puc fer res per vosaltres, però us tinc al cor i estareu a la meva retina fins al dia que tanqui els ulls.