‘Marco’, la història d’una mentida

Ara que s’acosta el 80è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració de Mauthausen per part dels aliats, brolla el record de la tasca de molts republicans espanyols exiliats a França durant la Guerra Civil espanyola que van formar part de la resistència lluitant contra el nazisme. Una majoria d’ells foren empresonats i deportats als camps d’extermini alemanys. El meu pare va exiliar-se a França, on formà part de la resistència. Fou detingut, empresonat i deportat al camp de concentració de Dachau, on morí, a l’edat de trenta anys. És per això que la pel·lícula Marco, que embolcalla la vida i obra d’Enric Marco i Batlle, té un significat especial per a mi. Aquest personatge, nascut el 14 d’abril del 1921, després d’allistar-se com a treballador voluntari a l’Alemanya nazi, va ser empresonat per haver intervingut en un sabotatge. Tanmateix, tenia una idea fixa: fer creure a tothom que era un supervivent de la barbàrie nazi i que havia estat deportat al camp de concentració de Flossenbürg. Arribà a ser el president de l’Amical de Mauthausen. Amo i senyor d’aquestes prerrogatives, la pel·lícula Marco, protagonitzada per un magnífic Eduard Fernández, indaga en la complexa figura d’aquest impostor i l’emmarca en una època històrica recent, de manera que molts podem recordar com tenia la gosadia d’involucrar alumnes d’escoles i instituts i altres estaments en la dramàtica situació dels camps basant-se en els testimonis dels supervivents reals. Què pretenia amb tanta falsedat? Ser un heroi?