Ser docent és súper

M’adono –com vostès– que hi ha interès brutal per escampar la sensació de l’anomenat “malestar docent subjectiu”. Difonen un descontentament que no és del tot real, però que sí que esdevé ben útil als comunicadors i “profetes del mal rotllo”, de tots aquells que pensen que “com més malament estan les coses, millor!” (sobretot per a ells mateixos, que en fan informes sindicals, llibres i programes de TV). Hi ha massa interessats en la queixa, la queixa inútil: dir allò de “menys treball i més sou” és un discurs a l’abast de qualsevol ximple: tots ens hi apuntaríem, oi? Optimot diu que, per indicar que alguna cosa és bonica o que reuneix les condicions necessàries per considerar-la positivament, en l’àmbit col·loquial o familiar resulta habitual l’ús dels mots súper o guai. Ha arribat el moment de reivindicar que és genial, fantàstic, ser docent: afavoreix la conciliació familiar, el treball en equip, l’estabilitat laboral i sobretot els nivells més alts de la famosa piràmide de jerarquia de necessitats de Maslow. He publicat fa poc diversos articles i he participat en jornades: cal que tractem del “benestar docent”. Els predicadors de la desesperança anunciaven que molts plegarien: aquí no ha plegat ningú. Ans al contrari: les persones volen treballar en educació. I caldria estudiar per què les baixes temporals es disparen en els àmbits públics i no en els concertats (segur que els “profetes” de més amunt també m’atacaran ad hominem per això). Au, treballem, siguem docents proactius, que és superguai.