Jo he vist els Mags d’Orient

Era una nit de Mags de fa ja molts i molts anys. Abans d’anar al llit, vaig sopar més aviat. La mare digué que els nens havien d’anar a dormir d’hora, perquè els Mags poguessin acabar abans que es fes de dia. Em va costar agafar el son pensant en el que em deixarien. L’any anterior em van portar una pilota de goma i ninots petits de fusta de diferents colors, que em van fer molt content, i així, amb aquest pensament, em vaig adormir. Recordo que a mitjanit em vaig despertar. La porta de l’habitació era mig oberta i entrava la llum del menjador. De sobte veig la capa d’un Mag que estava deixant coses sobre la taula. No em van faltar ganes d’aixecar-me i anar-ho a veure, però no m’hi vaig atrevir; vaig pensar: “Alerta, no sigui que en veure’m despert se’n vagin i no em deixin res.” Em vaig quedar amb els ulls ben oberts, fins que es va apagar el llum. Il·lusionat pel que seria, em vaig quedar adormit.

Al matí, en despertar-me, més que no pas recordar el que vaig veure (o somiar), vaig anar corrents al menjador per veure el que m’havien deixat els Mags damunt la taula. Encara que fos poc, per a mi qualsevol cosa em feia feliç, i de seguida em posava a jugar. La mama em va dir que els Mags eren pobres i portaven tot el que podien, però ho feien amb tot el cor per fer feliços els nens. Li vaig dir que estava molt content amb el que m’havien portat i també li vaig explicar que els havia vist. En dir-li això es va mostrar sorpresa, com estranyada, però li vaig dir que no es preocupés, que no m’havia mogut del llit; ells no em van veure, per tant, no es van enfadar. L’any vinent tornaran!