Amb el company Josep Giralt, les hores de lleure en aquell col·legi del Collell ens feien créixer –cada dia un poc més– l’afany de retrobar el país en la música i les cançons dels nostres cançoners, sobretot el de Joan Amades, amb què reforçàvem l’ús de la renaixent i tan necessària manifestació del català, ja instal·lat llavors en les aules dels professors Manuel Costa-Pau i Joan Puigvert. Els 75, 76 i 77 van ser els primers anys a partir dels quals Barcelona, que ja m’havia ofert un premi (Cova del Drac), em convidà i em captivà en el desig de no perdre’m en l’inimaginable desert, i em llançà a viure amb la música, i compondre per a primeríssimes veus com bé ho són la de Marina Rossell i Maria del Mar Bonet. El Collell, però, i la ben saludable manera d’aprendre a ser millor, va fer-me adonar que tot el que m’havia donat era també amable, sense perdre la immensa sort d’iniciar un retorn al qual era per a en Josep Giralt –i per a mi mateix– la prova neta i clara de la fermesa que ens dugué a assajar la manera de fer avinents les nostres veus (la d’en Giralt, per als textos recitats, i també cantats), i la meva, per a les cançons del meu breu repertori d’aleshores. Sempre agrairé el treball compartit amb en Josep Giralt, tant el del record com el que puguem recompondre. I sempre –ja ho sabem– ens quedaran per fer totes les músiques i tots els versos. I, com sempre, amicalment.