El ball de l’àguila a la catedral
“Girona celebra, any rere any, una de les processons de Corpus més antigues de Catalunya. Documentada ja a principis de segle XIV, la festa ha perdut bona part de tot el seu esplendor com a festa ciutadana [...].”
Així es descriu, en portals web com els d’onanemavui.cat o festes.org, la celebració de la diada de Corpus a la ciutat de Girona. Un comentari poc engrescador, francament, el qual, d’altra banda, no és del tot cert. Aquest diumenge passat, a la catedral, hi va haver esplendor, i lluentor, i color i cerimònia. Potser no és la celebració que aquesta festivitat té a llocs com la Garriga, on ha estat declarada element festiu tradicional d’interès nacional, o no són les catifes d’Arbúcies. I de ben segur que és molt lluny de la Patum de Berga. Perquè, per desconeixement o manca de costum, sí que és veritat que a Girona no convoca una gran afluència de públic.
I ho podria fer. Ho hauria de fer. Visitar la catedral una tarda de juny i trobar-hi la portalada que dona a l’escalinata oberta de bat a bat, i unes catifes immenses –confeccionades per les Confraries de Setmana Santa– disposades als replans, que porten a una altra catifa a dins del temple, just on l’orgue dona l’esquena, és un espectacle recomanable per a grans i a petits. En arribar, el visitant es troba amb la missa solemne i els cants de la Capella de Música. Oir missa és opcional. Ves, hi ha molts practicants no creients que s’hi senten bé, a missa.
I la sorpresa ve al final, quan la Fal·lera Gironina condueix un dels elements del seu bestiari, l’àguila, fins a l’altar. Allà, al so tronador de timbals i gralles, l’animal daurat fa la dansa d’honor, majestuosa i solemne, davant els clergues, que, per una vegada, permeten que el folklore vagi de costat amb la litúrgia. Bona decisió. La combinació corprèn a qui la presencia. És l’inici de la processó que surt de la basílica i baixa les escales fins a la col·legiata de Sant Feliu.
Si un diumenge de preestiu a les vuit del vespre sou a Girona, i us coincideix que és Corpus –és una d’aquelles festes religioses que es mouen al calendari–, pugeu a la catedral. No us ho perdeu. Si hi anem anant cada any li retornarem l’esplendor que es mereix.