Exalcaldessa Colau

Sempre he pensat que l’única línia vermella que hi ha en política és contra partits amb valors tòxics. És a dir, els que no respecten les persones en general independentment del seu sexe, orientació, pensament o color de pell. A partir d’aquí, hi ha formacions amb les quals pots compartir més coses, menys o cap. Però la meva opinió l’expresso en una papereta en una urna. El resultat m’agradarà més, menys o gens. Però no tindré la supèrbia de pensar que la resta del planeta és idiota i que qui té raó soc jo. Ada Colau sí. La justificació per fer Jaume Collboni alcalde passant-se per allà on seu els resultats de les eleccions per segon cop no s’aguanta. “És el mal menor”, va dir. L’única vegada que va guanyar les eleccions estava exultant perquè la ciutadania havia votat canvi. I tenia tota la raó. Però les últimes dues eleccions la ciutadania també ha votat canvi. Aquests discursos –no només de Colau, sinó de tots– de sotmetre’s a la voluntat del poble, deure’s als seus ciutadans i estar emetent al que se’ls diu només funciona en campanya. Després se n’obliden.Qui es pensa que és aquesta senyora per decidir, ella soleta, quin “és el mal menor”? Les urnes ja l’han contestat dos cops: no la volen d’alcaldessa. El mal menor és refiar-se, dues vegades, de la dreta que tant detesta per decidir per la resta de mortals? Els explicarà ella, als barcelonins, que per ara serà a l’oposició una temporada però que probablement no tardarà a tornar a estar al govern?

La jugada és legal i democràtica. En llocs com per exemple Girona també s’ha muntat un govern alternatiu. Però Colau no ho fa. Només diu: “No vull Trias ni Maragall, i després ja t’espavilaràs.” I Collboni segurament serà un bon alcalde. En té les capacitats. La mateixa exalcaldessa ha fet coses que han estat molt bones per a la ciutat.

I a tot això l’independentisme continua perdut al seu propi món. Mentre a Madrid els dos enemics cuinen pactes per evitar que l’alcaldia barcelonina sigui sobiranista, Junts i ERC han estat preocupats a la resta de Catalunya per barrar-se el pas els uns als altres. Ni les han vistes venir. Perquè mentre ells es barallen, l’unionisme va fent feina. Podem fiar-ho tot a la taula de diàleg.