El vell i els westerns

L’àvia tenia un cosí llunyà, en Mar­cel San­taló, dels San­taló de Girona, germà dels més cone­guts Lluís, el savi geòmetra exi­liat i defi­ni­ti­va­ment arre­lat a l’Argen­tina, i Miquel, el geògraf i polític, ine­xo­ra­ble­ment arre­lat a Mèxic. En Mar­cel, matemàtic també, i refu­giat també a Mèxic, estava casat amb l’Ange­li­nes, una mes­tra basca i gran lec­tora. Ho sé perquè, per renúncia de tota la cadena fami­liar més pro­pera, la seva bibli­o­teca em va venir a parar –de molt bon grat– a mi. Amb la pape­rassa, van arri­bar-me manus­crits del seu cèlebre germà Lluís, que vaig donar a la càtedra de matemàtiques que li va dedi­car la UdG. En Mar­cel i l’Ange­li­nes no van tenir fills i al país antillà es van dedi­car plàcida­ment a l’ense­nya­ment i a cele­brar pae­lles amb els amics –les fotos ho con­fir­men–. Amb el temps en Mar­cel va enviu­dar i va anar enve­llint tot sol.

Què li devia anar pas­sant pel cap? Allò d’Azorín i de més o menys Josep Pla, que la vellesa és la pèrdua de la curi­o­si­tat? Que s’assem­bla al que va dir Ford, el dels cot­xes, que és vell qui deixa d’apren­dre, tin­gui 20 o 80 anys. El que sem­bla és que San­taló no va fer pas el que for­mula García Márquez, que el secret d’una bona vellesa és un pacte honest amb la soli­tud. Tam­poc va tro­bar una dona més jove per fer bo el que vati­ci­nava Groucho Marx: un home només és tan vell com la dona que estima. Més aviat devia ado­nar-se del mateix que va escriure Hemingway, que ningú no hau­ria d’estar sol en la vellesa, però és ine­vi­ta­ble.

Perquè amb el temps va deci­dir tor­nar a Girona, a la casa dels pares de la plaça de St. Pere, on que­dava la Maria, la petita dels fills de Sil­ves­tre i sol­tera. El dar­rer port. La sole­dat de la ger­mana i els records fami­li­ars en sus­pensió per les cam­bres bui­des del casal li devien fer pen­sar que a tocar del Galli­gants tro­ba­ria el recer menys incle­ment. No li que­dava humor com al vell Car­bona, alcalde estat de Figue­res, que, quan un jove li va pre­gun­tar quants anys devia tenir, va etzi­bar-li: “Escolta, noi, que te’n falta cap?” En canvi, va tro­bar un pal·lia­tiu en el gust per empas­sar-se una rere l’altra pel·lícules de vaquers i revòlvers que, lla­vors, li faci­li­ta­ven les cin­tes de vídeo que li anava por­tant la ger­mana.