El vell i els westerns

L’àvia tenia un cosí llunyà, en Marcel Santaló, dels Santaló de Girona, germà dels més coneguts Lluís, el savi geòmetra exiliat i definitivament arrelat a l’Argentina, i Miquel, el geògraf i polític, inexorablement arrelat a Mèxic. En Marcel, matemàtic també, i refugiat també a Mèxic, estava casat amb l’Angelines, una mestra basca i gran lectora. Ho sé perquè, per renúncia de tota la cadena familiar més propera, la seva biblioteca em va venir a parar –de molt bon grat– a mi. Amb la paperassa, van arribar-me manuscrits del seu cèlebre germà Lluís, que vaig donar a la càtedra de matemàtiques que li va dedicar la UdG. En Marcel i l’Angelines no van tenir fills i al país antillà es van dedicar plàcidament a l’ensenyament i a celebrar paelles amb els amics –les fotos ho confirmen–. Amb el temps en Marcel va enviudar i va anar envellint tot sol.

Què li devia anar passant pel cap? Allò d’Azorín i de més o menys Josep Pla, que la vellesa és la pèrdua de la curiositat? Que s’assembla al que va dir Ford, el dels cotxes, que és vell qui deixa d’aprendre, tingui 20 o 80 anys. El que sembla és que Santaló no va fer pas el que formula García Márquez, que el secret d’una bona vellesa és un pacte honest amb la solitud. Tampoc va trobar una dona més jove per fer bo el que vaticinava Groucho Marx: un home només és tan vell com la dona que estima. Més aviat devia adonar-se del mateix que va escriure Hemingway, que ningú no hauria d’estar sol en la vellesa, però és inevitable.

Perquè amb el temps va decidir tornar a Girona, a la casa dels pares de la plaça de St. Pere, on quedava la Maria, la petita dels fills de Silvestre i soltera. El darrer port. La soledat de la germana i els records familiars en suspensió per les cambres buides del casal li devien fer pensar que a tocar del Galligants trobaria el recer menys inclement. No li quedava humor com al vell Carbona, alcalde estat de Figueres, que, quan un jove li va preguntar quants anys devia tenir, va etzibar-li: “Escolta, noi, que te’n falta cap?” En canvi, va trobar un pal·liatiu en el gust per empassar-se una rere l’altra pel·lícules de vaquers i revòlvers que, llavors, li facilitaven les cintes de vídeo que li anava portant la germana.