Esmorzar

“El viatge que ini­ciem, un capítol per escriure. Venen cor­bes, agafa’t fort. Algú allà a dalt ens pro­te­geix amb minu­ci­o­si­tat sub­til. Un port es va tan­car, una ciu­tat que ja no hi és. Alguns cicles s’atu­ra­ran. Un nou terç que fa ver­ti­gen, tot ens gira­gonsa al vol­tant. Junts sumem, sepa­rats la mei­tat. Pla­gues d’Egipte con­tra la huma­ni­tat. Vols lluita? Tu i quants més? A què ens enfron­ta­rem abans d’esmor­zar? Només penso a asso­lir la millor versió de mi. Serà la meva ofrena per a tu. Encens, flors i copal, un pedes­tal de vori. Fem plans, casem-nos a Tepoztlán. Un casa­ment on mal­ba­ra­tar mari­achi, fongs i mes­cal; tor­ren­tada d’amor per fes­te­jar. Junts sumem, sepa­rats la mei­tat. Vaig mirar sota la catifa, vaig bai­xar fins al magat­zem. No bus­cava res, i en tot et vaig tro­bar. Com una ànima d’un altre temps, d’un poble ances­tral. Mireu, fins i tot els morts s’atu­ren a salu­dar.” Aquesta mera­ve­lla és la lle­tra de la cançó d’amor i for­ta­lesa Antes de desayu­nar, del gran Enri­que Bun­bury. M’agrada la idea de viatge iniciàtic, de l’amenaça d’unes cor­bes que faran que el camí no sigui pla­ner i avor­rit. Les cor­bes, de sem­pre, exci­ten. Però sobre­tot m’entu­si­asma el deliciós con­cepte de suma, perquè l’amor con­sis­teix a sumar, no a res­tar o esta­blir sim­ples equi­valències pun­tu­als. Si un amor et resta, envia’l a pren­dre pel sac. Si, per con­tra, et suma, con­vida’l a que­dar-se. Es tracta de no bus­car res com un des­es­pe­rat. El karma és més intel·ligent i sap que t’ha de dei­xar caure enmig del camí, segu­ra­ment perquè en tre­guis un apre­nen­tatge, sigui quin sigui. Això del casa­ment a Tepoztlán ho dei­xaré per a una altra vida.