Reflexions d’estiu

He viat­jat fins a l’Alta Pro­vença fran­cesa per con­tem­plar la cal·ligra­fia ali­ne­ada dels camps blau lilencs de lavanda o espígol verd que atre­uen turis­tes de tot el món que anhe­len fer-s’hi foto­gra­fies. Tot i les altes tem­pe­ra­tu­res, la pri­ma­vera ha estat plu­josa i rius com la Durance, el Roine o el Ver­don bai­xen amb força cabal. Aquesta imatge con­trasta amb la de les revol­tes soci­als que a l’inici d’estiu escla­ta­ven al muni­cipi de Nan­terre, als afo­res de París, i s’este­nien més tard als bar­ris més des­fa­vo­rits (cone­guts com a ban­li­e­ues) d’algu­nes de les ciu­tats més pobla­des de l’Estat francès. La Pro­vença expressa bé el con­trast entre la tran­quil·litat que es res­pira als pobles turístics i els con­flic­tes que afec­ten les metròpolis com Mar­se­lla, amb un índex alt de població migrant que se sent mal­trac­tada i sense expec­ta­ti­ves de futur, fet que pro­pi­cia la delinqüència i les reac­ci­ons vio­len­tes enfront les actu­a­ci­ons poli­ci­als. D’altra banda, hi ha un per­cen­tatge crei­xent de ciu­ta­dans de classe mit­jana que es quei­xen dels abu­sos de l’admi­nis­tració i d’un poder polític indi­fe­rent als pro­ble­mes de la classe tre­ba­lla­dora que ha estat cotit­zant tota la vida. En molts aspec­tes, aquesta situ­ació em recorda la nos­tra.

Les per­so­nes amb qui he par­lat aquests dies con­si­de­ren que les ona­des migratòries que vin­dran no seran assu­mi­bles sense un replan­te­ja­ment de les mesu­res de coo­pe­ració, con­trol i ajuda social, perquè no hi ha prou recur­sos públics –o no se n’hi des­ti­nen– per garan­tir drets a tot­hom, ni s’han creat xar­xes soci­als que per­me­tin afron­tar la situ­ació. Sem­bla que això pre­o­cupa tant com el canvi climàtic. Uns fran­ce­sos de Lió m’expli­ca­ven que, d’uns anys ençà, només es poden per­me­tre anar de vacan­ces una set­mana perquè se’ls fa impos­si­ble estal­viar. Aler­ten que el que ha pas­sat a París és un segon avís i diuen que sem­pre han votat par­tits d’esquerra, però ara s’ho estan repen­sant. Els motius del des­con­ten­ta­ment expres­sen la impotència de la població, fet que no jus­ti­fica el gir cap a l’extrema dreta, però n’explica el crei­xe­ment a tot Europa. De fons, sem­pre apa­rei­xen les pors dels autòctons, que veuen com van per­dent poder adqui­si­tiu i la seva vida es pre­ca­ritza. Creix lla­vors el temor de que­dar des­bor­dats per nous flu­xos migra­to­ris de per­so­nes que pro­ba­ble­ment no tin­dran accés a una feina ni a un habi­tatge dig­nes.

El moment és com­pli­cat, perquè el vell con­ti­nent està des­ru­ra­lit­zat, desin­dus­tri­a­lit­zat, con­ver­tit en bona part en una gran àrea de ser­veis recep­tora de pro­duc­tes forans que no pas­sen els matei­xos con­trols de qua­li­tat que els euro­peus i, al damunt, atra­pat en una guerra que només aporta bene­fi­cis als fabri­cants d’armes. Una situ­ació bel·licista que s’està allar­gant massa, pro­pi­ci­ada també per l’OTAN, que no és cap àngel bai­xat del cel. Jean-Paul Sar­tre va dir que la lli­ber­tat està feta més aviat de res­pon­sa­bi­li­tats que no pas de drets –el cito de memòria perquè no he tro­bat la frase exacta–. Això és molt difícil d’enten­dre des de la men­ta­li­tat mate­ri­a­lista que ens envolta.

Aquests dies pas­sats a Mous­ti­ers-Sainte-Marie, visi­tant el san­tu­ari encin­gle­rat sobre el poble, m’he cre­uat amb una dona gran que enfi­lava els esgla­ons del camí amb molta lleu­ge­resa. M’ha expli­cat que té setanta-cinc anys i fa el tra­jecte cada tarda del món. L’he vista bai­xar esqui­vant les pedres que rellis­quen de tan gas­ta­des, amb un som­riure als lla­vis. M’ha recor­dat fins a quin punt neces­si­tem la des­con­nexió men­tal, física i anímica. No cal anar gaire lluny, podem tro­bar llocs tran­quils de quilòmetre zero, fins i tot sense moure’ns. Al pic de l’estiu em que­daré a casa, amb el record de la dona de Mous­ti­ers i d’una pare­lla jove que, al bell mig d’un car­rer, escriu dedi­catòries amb una màquina d’escriure vin­tage, men­tre els pas­sa­vo­lants se’ls miren amb la mateixa sor­ne­gue­ria amb què Peter Mayle des­criu els fran­ce­sos a Un any a la Pro­vença. Renovo l’aigua del ram de lavanda que, en con­tra­po­sició a les flors del mal –no pas les que can­ten les poe­sies excel­ses de Bau­de­laire– puri­fi­quen l’ambi­ent. Em netejo de tot. He vist créixer el cinisme, les reta­lla­des soci­als, les arrels de la into­lerància, el popu­lisme polític, l’excés burocràtic, el bonisme sense mati­sos i un mate­ri­a­lisme ofe­gant. Vull pen­sar que encara som a temps de recu­pe­rar l’ànima humana. Temps de refer la pujada, d’evi­tar que gua­nyi una ultra­dreta tro­nada, i d’afron­tar amb sere­ni­tat els temes que dei­xem per a la tar­dor.