Les males notícies de la campanya
Superat l’equador de la campanya de les eleccions del 23-J, el balanç d’aquesta primera setmana, per diverses raons, no pot ser positiu, ans al contrari. La primera i més rellevant és la normalització, fins i tot el desacomplexament, amb què s’ha normalitzat la mentida com una eina estructural per aconseguir els objectius electorals. És revelador en termes d’higiene democràtica comprovar la naturalitat amb què el candidat del PP i favorit segons totes les enquestes, Alberto Núñez Feijóo, assumeix en primera persona aquesta estratègia basada en afirmacions falses, dades manipulades i ‘fake news’, però és més demolidor encara comprovar la determinació amb què ell i el PP han abraçat el trumpisme més descarnat, sembrant el dubte sobre el funcionament del sistema i sobre la netedat de les eleccions. És una deriva perillosa i inacceptable del Partit Popular, que segella el seu maridatge polític, ideològic i cultural amb l’extrema dreta representada per Vox. La seva estreta aliança, els governs de coalició, el llenguatge i marc mental comuns i els primers passos d’una ofensiva contra els drets socials i en particular contra la llengua i cultura catalanes, tot perfectament orquestrat amb la mateixa campanya, no només auguren una etapa fosca de retrocés social i cultural, sinó que normalitzen la presència als òrgans de poder de l’extrema dreta i de tot el seu llast social, polític i cultural i allunyen el PP del comú de la dreta moderada europea.
La llista de males notícies és llarga i constata la desaparició del conflicte polític amb Catalunya i de la voluntat de trobar una solució real, que no sigui la repressió del sobiranisme i la imposició del marc autonòmic i d’una inèrcia inexorable de recentralització del poder polític i econòmic. Tampoc els partits catalans han aportat bones notícies al panorama de la campanya, ni tan sols quant al front comú que havia de defensar Catalunya d’aquesta força centrípeta de l’Estat. I, si parlem dels debats, el cara a cara Sánchez-Feijóo, en una cadena privada i un format molt discutible, va ser pitjor, més pobre i molt menys útil per als ciutadans que el debat a set sense els dos líders organitzat a la televisió pública espanyola. Un altre pas enrere.