Votants

A qua­tre dies vista de les elec­ci­ons de diu­menge s’accen­tua la can­ta­re­lla de si s’ha d’anar a votar o no. Un ser­vi­dor també se l’ha feta, aquesta pre­gunta, després del que han fet i fan els par­tits polítics. Però, imme­di­a­ta­ment, penso que sí, que cal anar-hi. No en tin­gueu cap dubte. I és clar que hi hem d’anar! Nosal­tres, els ciu­ta­dans, no ens podem negar aquest dret que va cos­tar tant d’obte­nir. Ens agradi o no, és l’única eina que tenim. Aquesta i l’acti­tud. La d’exi­gir als polítics un com­por­ta­ment res­pon­sa­ble perquè llui­tin per allò que pro­me­ten. Fer-ho cada vegada que en tin­guem l’opor­tu­ni­tat. No els donem un xec en blanc. Que els polítics ens hagin dece­but no treu que nosal­tres, els ciu­ta­dans, hàgim d’abdi­car dels nos­tres drets. La reflexió de Joan Fus­ter en què recor­dava que la política o la fas o te la fan no ha per­dut ni una mica de vigència. Que els polítics vagin per una banda i la ciu­ta­da­nia per una altra no vol dir que els hàgim de dei­xar fer. Pre­ci­sa­ment, per aquesta deriva ara més que mai ens hem de fer sen­tir. Abs­te­nir-se de votar o votar nul, a part de dei­xar constància del nos­tre males­tar, què repre­senta? No ens enga­nyem, el vot de càstig als par­tits polítics és fer-nos tram­pes al soli­tari. Els únics que hi sor­tim per­dent som nosal­tres perquè, si ens abs­te­nim d’anar a votar, direc­ta­ment bene­fi­ciem aque­lla for­mació que acon­se­gueix més vots, és a dir, els que gua­nyen les elec­ci­ons. I no sem­bla que les enques­tes asse­nya­lin que sigui la nos­tra opció, la que gua­nya­ria. Per tant, si deci­dim no anar a votar, els enfor­tim a costa de debi­li­tar les altres for­ces que els podrien plan­tar cara i, arri­bat el cas, parar-los o fer-los des­dir de pro­me­ses que hagues­sin fet contràries a les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons, com la llen­gua, l’escola, la sani­tat, la lli­ber­tat. Uns drets que no ens poden pren­dre perquè són els nos­tres drets, en tant que ciu­ta­dans que som votants.