Preocupació

Em costa d’enten­dre el tri­om­fa­lisme amb què els líders cata­lans que han tor­nat de Madrid par­len de l’Esta­tut. Dis­tin­gim, si és pos­si­ble: que en par­lin amb satis­facció em sem­bla natu­ral. Al cap­da­vall han fet una feina i estan con­tents, pel que diuen, del seu resul­tat. Aquesta dosi de satis­facció per­so­nal i política lliga, en certa manera, amb el que ha escrit a “Tele/eXprés” Xabier Marki­e­gui sobre el suport que Euska­diko Ezkerra ha donat a l’Esta­tut basc: “Després de tants anys de com­ba­ti­vi­tat, però també anys de sofrir una «mas­sa­cre» col·lec­tiva, el poble d’Euskadi neces­si­tava una victòria, tot i que sigui par­cial, per a recon­for­tar l’ànim i demos­trar-se ell mateix, amb fruits tan­gi­bles, que la lluita té sen­tit”.

La satis­facció és una cosa, doncs, però el tri­om­fa­lisme n’és una altra, i un dels aspec­tes nega­tius del tri­om­fa­lisme és el refús a mati­sar. En l’expo­sició que es va fer a la tele­visió, l’excepció fou Heri­bert Bar­rera –pot­ser amb més raó que raons dialècti­ques– i Jordi Pujol, en el moment que declarà que en el futur caldrà aixe­car el sos­tre d’aquest Esta­tut. I això és el que, enduts per la satis­facció “pro­fes­si­o­nal”, els polítics no han acla­rit com, al meu enten­dre, havien d’acla­rir d’entrada: havien de dir amb totes les lle­tres que amb l’apro­vació d’aquest Esta­tut no que­den resolts, ni es resol­dran durant els pròxims anys, els pro­ble­mes més greus que Cata­lu­nya té plan­te­jats.

Que, això pot­ser sí, l’Esta­tut ser­virà per a pre­ci­sar i denun­ciar públi­ca­ment els pro­ble­mes.

El gran risc del tri­om­fa­lisme és la repe­tició de l’expressió “auto-govern”. Fer creure a l’opinió pública que tin­drem real­ment auto-govern –com l’Estat espa­nyol té un auto-govern, en efecte– és molt perillós, perquè el poble s’ho pot creure, i en con­seqüència atri­buir a la Gene­ra­li­tat, i al Par­la­ment de Cata­lu­nya que serà cons­tituït, la culpa de totes les pas­si­vi­tats, les inca­pa­ci­tats i, en defi­ni­tiva, els fra­cas­sos que es pro­dui­ran en l’admi­nis­tració de Cata­lu­nya els anys vinents. Hi ha gent que pen­sarà que això de gover­nar “no ho sabem fer”, quan de fet l’error haurà estat “no saber dir” en el moment oportú quin marge limi­tat d’actu­ació s’ha acon­se­guit amb l’Esta­tut.

Em pre­o­cupa el descrèdit d’una política, per culpa de voler esti­rar més el braç que la màniga. Pot­ser encara s’és a temps, pas­sat el moment crític del “retorn tri­om­fal”, d’expli­car al poble què pot espe­rar i què no pot espe­rar de l’Esta­tut; fins i tot en defensa pròpia davant l’opinió pública que començarà a mani­fes­tar-se ben aviat, els ano­me­nats “caps de fila” hau­rien de des­mi­ti­fi­car la “victòria”, subrat­llar que política­ment encara som menors d’edat i que l’Esta­tut demos­tra, pre­ci­sa­ment –com diu Marki­e­gui–, que la lluita té sen­tit.