Preocupació

Em costa d’entendre el triomfalisme amb què els líders catalans que han tornat de Madrid parlen de l’Estatut. Distingim, si és possible: que en parlin amb satisfacció em sembla natural. Al capdavall han fet una feina i estan contents, pel que diuen, del seu resultat. Aquesta dosi de satisfacció personal i política lliga, en certa manera, amb el que ha escrit a “Tele/eXprés” Xabier Markiegui sobre el suport que Euskadiko Ezkerra ha donat a l’Estatut basc: “Després de tants anys de combativitat, però també anys de sofrir una «massacre» col·lectiva, el poble d’Euskadi necessitava una victòria, tot i que sigui parcial, per a reconfortar l’ànim i demostrar-se ell mateix, amb fruits tangibles, que la lluita té sentit”.

La satisfacció és una cosa, doncs, però el triomfalisme n’és una altra, i un dels aspectes negatius del triomfalisme és el refús a matisar. En l’exposició que es va fer a la televisió, l’excepció fou Heribert Barrera –potser amb més raó que raons dialèctiques– i Jordi Pujol, en el moment que declarà que en el futur caldrà aixecar el sostre d’aquest Estatut. I això és el que, enduts per la satisfacció “professional”, els polítics no han aclarit com, al meu entendre, havien d’aclarir d’entrada: havien de dir amb totes les lletres que amb l’aprovació d’aquest Estatut no queden resolts, ni es resoldran durant els pròxims anys, els problemes més greus que Catalunya té plantejats.

Que, això potser sí, l’Estatut servirà per a precisar i denunciar públicament els problemes.

El gran risc del triomfalisme és la repetició de l’expressió “auto-govern”. Fer creure a l’opinió pública que tindrem realment auto-govern –com l’Estat espanyol té un auto-govern, en efecte– és molt perillós, perquè el poble s’ho pot creure, i en conseqüència atribuir a la Generalitat, i al Parlament de Catalunya que serà constituït, la culpa de totes les passivitats, les incapacitats i, en definitiva, els fracassos que es produiran en l’administració de Catalunya els anys vinents. Hi ha gent que pensarà que això de governar “no ho sabem fer”, quan de fet l’error haurà estat “no saber dir” en el moment oportú quin marge limitat d’actuació s’ha aconseguit amb l’Estatut.

Em preocupa el descrèdit d’una política, per culpa de voler estirar més el braç que la màniga. Potser encara s’és a temps, passat el moment crític del “retorn triomfal”, d’explicar al poble què pot esperar i què no pot esperar de l’Estatut; fins i tot en defensa pròpia davant l’opinió pública que començarà a manifestar-se ben aviat, els anomenats “caps de fila” haurien de desmitificar la “victòria”, subratllar que políticament encara som menors d’edat i que l’Estatut demostra, precisament –com diu Markiegui–, que la lluita té sentit.