Sílvia Orriols: últim tren?

Com tenim les balan­ces d’opinió pública del que fa uns anys, i encara ara, més aviat d’inèrcia, se’n diu dreta i esquerra? El bon amic Manolo Vázquez Mon­talbán deia que quan un diu que ja no hi ha dre­tes ni esquer­res, és que és de dre­tes. Ho podria man­te­nir, avui? L’opinió pública cada dia és menys interes­sant i sig­ni­fi­ca­tiva, perquè el grau de mani­pu­lació en totes les eta­pes del fet, tant en la sobrecàrrega d’infor­mació prèvia com en el tediós relat final, és tan impune i sal­vatge que ja només ser­veix per cons­ta­tar que el gruix de la ciu­ta­da­nia està infan­ti­lit­zat del tot, a càrrec d’uns publi­cis­tes en un grau dife­rent igual d’infan­ti­li­tat: uns són cri­a­tu­res de vuit anys, i els altres, de catorze.

Què hi diuen els filòsofs? Per­me­tin-me un brevíssim tast d’alguns de recents: “Els retrets dels pròcers del Sis­tema no s’adre­cen als extre­mis­tes, sinó als mode­rats. És la suma total dels libe­rals res­pec­ta­bles i dels refor­mis­tes mode­rats el que amenaça el Sis­tema. (…) S’ha ini­ciat una guerra dels rics con­tra els pobres.” (Marco d’Eramo); “Ja és insos­te­ni­ble la dis­tinció entre pro­le­ta­riat i bur­ge­sia. Cadascú és un tre­ba­lla­dor que s’explota a si mateix en la seva pròpia empresa. Avui estem tots domi­nats per una dic­ta­dura del capi­tal.” (Byung-Xul Han); “Aristòtil defi­neix la fina­li­tat de la comu­ni­tat per­fecta a par­tir de l’opo­sició entre el sim­ple fet de viure i la vida política­ment qua­li­fi­cada, (…) essen­ci­al­ment de cara al viure bé.” (Gior­gio Agam­ben).

La bat­lle de Ripoll, Sílvia Orri­ols, és una figura en alça, però en curi­osa tes­si­tura. Apa­reix als mit­jans més per la canya dels par­tits del règim que per les seves idees. Quin és el seu crim? Asse­nya­lar que el rei va des­pu­llat. Diluir per la immi­gració ja ho va inten­tar el fran­quisme en la post­guerra. L’exòtica aliança entre bur­ge­sia i esquerra filo­mar­xista va evi­tar l’enfron­ta­ment i va pro­pi­ciar una inte­gració de força èxit. No és el cas actual. El flux d’immi­grants és enorme, divers i fora de gestió (la paraula con­trol se’m fa sos­pi­tosa). Orri­ols diu que cal regu­lar la immi­gració. Em sem­bla evi­dentíssim, diàfan i urgent. El con­trari no va a favor de ningú, començant pels immi­grants matei­xos. És una obvi­e­tat d’ordre social, polític i moral.

Tot i que fins i tot això no seria més que un trac­ta­ment simp­tomàtic, perquè les cau­ses del pro­blema són molt més pro­fun­des, glo­bals i fora de l’abast no tan sols de Cata­lu­nya, sinó d’Europa, d’Occi­dent gai­rebé. És el resul­tat de cinc-cents anys d’explo­tació inde­cent i mas­siva del que ara en diuen Ter­cer Món, d’haver actuat, i en massa casos con­ti­nuar fent-ho, com si els habi­tants de les ter­res arra­sa­des fos­sin ani­mals, sub­jec­tes d’escla­vi­tud i de barbàries que ara no cal deta­llar. El des­as­tre no és que hi hagi immi­grants, sinó que n’hi hagi d’haver. L’ori­gen del mal són les con­di­ci­ons en què con­ti­nuen vivint als seus països els qui estan obli­gats a fugir-ne per sobre­viure, i la solució és en mans dels grans pro­pi­e­ta­ris mun­di­als, que no tenen cap interès a posar-s’hi perquè els faria caure alguns punts del per­cen­tatge de bene­fi­cis. Aquests són els cri­mi­nals, i els mafi­o­sos sense escrúpols que ava­ren les pas­te­res, no pas els immi­grants.

Dit això, que em tit­llin d’extrema dreta, si arribés el cas, ja em faria riure. Pot­ser tots els qui vivim en la més o menys ufa­nosa opulència occi­den­tal ho som, ate­ses les penosíssi­mes con­di­ci­ons en què viuen qua­tre de cada cinc habi­tants del món, i que no fem gran cosa per rever­tir-ho.

Dis­pen­sin; m’auto­cito: “Si tant s’espera no tindrà sen­tit exi­gir la sobi­ra­nia, perquè ales­ho­res Madrid la con­ce­dirà, igual com fa cin­quanta anys l’hau­ria con­ce­dit a Las Hur­des si Las Hur­des l’hagues­sin dema­nat. Si els dife­ren­ci­als de progrés i crei­xe­ment seguei­xen el ritme actual, Cata­lu­nya aviat serà tan pobra que ja valdrà més con­ti­nuar lli­gats a Espa­nya” (MdP., Medi­ta­ci­ons, § 9.12.4, 2011).

La figura en alça de Sílvia Orri­ols pre­senta llums i ombres. El seu dis­curs actual, fins on l’he seguit, sem­bla bàsica­ment defen­siu i con­tra­a­ta­ca­dor a par­tir de la lle­nya rebuda per la seva posició en qüesti­ons con­cre­tes d’ordre social. Des­co­nec les seves inten­ci­ons de futur polític, però vist el que hi ha, sos­pito que amb un pla de rea­lit­zació de la sobi­ra­nia rea­lista, valent, con­sis­tent, creïble i ben arti­cu­lat podria arri­bar lluny. I vehi­cu­lar o con­tri­buir de forma subs­tan­cial que Cata­lu­nya sortís de l’indigne forat on és ara, i fos el país que podria ser, amb expec­ta­ti­ves d’anar també més lluny.