Villarroel

Jo visc a pocs metres del car­rer de Villar­roel, car­rer paral·lel al de Casa­nova. Com tot­hom sap, Rafael Casa­nova és la figura popu­lar de l’Onze de Setem­bre del 1714, però jo vol­dria recor­dar, avui, la figura del seu com­pany de car­rer, tan poc cone­guda. Trec les dades bàsiques del Dic­ci­o­nari Biogràfic que publicà Albertí, d’altra banda un home que ha his­to­riat minu­ci­o­sa­ment els fets d’aque­lla època.

Antoni de Villar­roel i Pelàez era mili­tar, fill de pare mili­tar, cas­tellà, que era des­ti­nat a la nos­tra ciu­tat. La seva car­rera el va dur a Madrid i a Ceuta. Quan esclatà la guerra de Suc­cessió, Villar­roel, que gai­rebé sem­pre havia vis­cut fora de Cata­lu­nya, no com­par­tia els sen­ti­ments dels cata­lans i com la majo­ria dels mili­tars pro­fes­si­o­nals de Felip V li va donar suport con­tra el pre­ten­dent Car­les d’Àustria. L’amis­tat amb el duc d’Orle­ans, quan ja era gene­ral, i les incidències polítiques poste­ri­ors van cap­gi­rar el seu destí. Fou pre­so­ner dels fili­pis­tes, després alli­be­rat, i el 16 de març del 1713 fou nome­nat ins­pec­tor gene­ral de la infan­te­ria, poc temps abans que Cata­lu­nya restés sola con­tra la invasió borbònica.

Quan la Junta de Braços reu­nida a Bar­ce­lona acordà la resistència, Villar­roel menys­preà les faci­li­tats d’eva­cu­ació que li eren ofer­tes i s’hi quedà. Se li pro­posà el càrrec de coman­da­ment suprem de les for­ces cata­la­nes, l’acceptà, i el seu talent mili­tar quedà demos­trat en la pre­pa­ració d’un exèrcit català dis­ci­pli­nat que resistí durant catorze mesos un adver­sari que li era deu vega­des supe­rior en nom­bre. Entre Villar­roel i Casa­nova –“mili­ta­rista” l’un, més “civi­lista” l’altre– hi va haver refrecs, però tots dos van tenir prou seny per a no dei­xar-se endur pel per­so­na­lisme.

Villar­roel, home de coratge, assumí sem­pre un gran risc, i seguia els com­bats des de la pri­mera línia. Sovint es bar­re­java amb els com­ba­tents de les avançades, enco­rat­jant-los. Tot i que, per diferències polítiques, l’Onze de Setem­bre havia dimi­tit i tenia un vai­xell a punt per a embar­car-se amb la seva família, quan aque­lla mati­nada el gene­ral Bell­ver l’avisà de l’assalt final, reprengué el coman­da­ment, orga­nitzà els con­tra­a­tacs cata­lans i posant-s’hi al davant, amb total menys­preu del foc ene­mic, fou ferit i reti­rat, però un cop extreta la bala seguí des de casa la direcció dels com­bats.

Després de la capi­tu­lació fou detin­gut pels borbònics, i empre­so­nat, prop de la Coru­nya. El règim espe­cial de càstig era molt sever, i l’any 1718 Villar­roel sol·licità que fos donada als pre­sos una ració diària de pa... i Felip V denegà per­so­nal­ment la petició. Al cap d’onze anys fou alli­be­rat, jun­ta­ment amb els mili­tars que havien ser­vit a les seves ordres, i amb poca salut anà a viure a Segòvia, on morí ja vell.