Garbellant Puigdemont

No es pot negar que Car­les Puig­de­mont sap acom­pa­nyar els cops d’efecte amb l’oratòria de les grans oca­si­ons, però després de gar­be­llar el seu dis­curs belga i de posar el termòmetre a les reac­ci­ons espa­nyo­les n’hi ha per bus­car el repòs d’un refugi mona­cal, a veure si allà, a recés del soroll polític, som capaços d’enten­dre-hi res. “No ens posa­rem pas a nego­ciar si no és per a un acord històric”, adver­teix Puig­de­mont. “Estem als antípodes”, sen­ten­cia la por­ta­veu del govern en fun­ci­ons del PSOE i Podem, Isa­bel Rodríguez. O sigui, un clima gens favo­ra­ble a una entesa, res que expli­qui el som­riure pro­fes­si­o­nal que exhi­beix Pedro Sánchez i el ric­tus de flai­rar ous podrits que s’ha ins­tal·lat a la cara d’en Feijóo. El termòmetre bull si el posem al cos­tat del micròfon de Fede­rico Jiménez Losan­tos, sí, aquest que ningú pot veure però tot­hom escolta d’ama­gat i que aquests dies no es cansa de qua­li­fi­car la líder de Sumar, Yolanda Díaz, de “Doña Roge­lia teñida” i Puig­de­mont de “Pas­te­lero loco”. Segons Losan­tos, que a vega­des sem­bla direc­ta­ment el por­ta­veu del PP i de Vox, Junts va ofe­rir pri­mer als popu­lars la pos­si­bi­li­tat de con­tro­lar la mesa del Con­greso si accep­ta­ven tra­mi­tar la llei d’amnis­tia. Hi ha afir­ma­ci­ons que neces­si­ten des­men­ti­ments més que rotunds. Però no cal que llen­cem encara el bar­ret al foc, diguin el que diguin tots ple­gats en públic, ja sabem que rere el canyer fa dies que han començat les nego­ci­a­ci­ons, en fase prèvia, embrionària o orbi­tal. Tor­nant al dis­curs de Puig­de­mont, un cop gar­be­lla­des, les con­di­ci­ons de Junts es resu­mei­xen en l’amnis­tia per ara i l’auto­de­ter­mi­nació per a més enda­vant, i si volguéssim jugar a bus­car les vuit diferències amb el que ERC havia posat fins ara damunt la taula ja cal­dria que el retir mona­cal es con­vertís en clau­sura. Men­tres­tant, pel que fa a l’amnis­tia, abans d’ahir la Bru­nete Judi­cial va moure fitxa en con­tra. El gener del 2020, a la vista de l’enèsima pica­ba­ra­lla entre els repu­bli­cans i el seu par­tit, Jordi Turull es lamen­tava des de la presó, on veia epi­so­dis de la lacrimògena La casa de la pra­dera –l’oferta era limi­tada–: “Cal recu­pe­rar l’espe­rit d’anar a l’una de debò.” Ves per on el que d’ales­ho­res ençà les parau­les no han acon­se­guit pot­ser ho acon­se­gui­ran ara els fets.