De preservar i mitificar

Converso amb una coneguda que admiro, la Pepa Salvador, que es va enamorar d’un mariner i s’hi va casar i que ha dedicat més de mitja vida al mar, primer navegant i cuinant dins una goleta de vint metres que feia xàrters pel Carib i, més endavant, organitzant rutes per la Costa Brava. Quan la Pepa i el seu marit es van jubilar es van vendre el vaixell, el Pepa Bandera II. L’havien encarregat a les drassanes de Bilbao i ells mateixos van anar a tallar pins a Sòria per construir els pals de fusta on onejaven les veles del buc.

Me’ls imagino com dos pioners, allà als anys 80 del segle passat, regint una vida lliure de sedentarisme, tot i que tenien molta feina. Però com que navegar és la seva passió, les exigències de guanyar-se la vida al mar no els han semblat mai cap sacrifici sinó una manera de viure experiències enriquidores. He tingut l’ocasió de tornar a parlar amb la Pepa, després que em fes arribar un vídeo explicatiu sobre la tasca que fa SOS Costa Brava, de la qual ella és membre. Aquesta plataforma, que celebra el seu cinquè aniversari, és una federació sense ànim de lucre que aixopluga més de vint entitats i col·lectius ecologistes, entre els quals l’Iaeden, del qual jo també soc sòcia.

La Pepa, com molts de nosaltres, estima la natura, el mar, la costa i la muntanya, i sap que l’única manera que tenim de preservar-la és fer activisme, per això s’hi va començar a implicar fa vint anys. Però el moviment ecologista, al nostre país, ja es va iniciar als anys 70, en protesta contra la urbanització de la serra de l’Albera i del litoral nord-català, i va tenir continuïtat al sud de Catalunya amb l’oposició a l’abocador del Garraf. Des d’aleshores s’han aconseguit preservar –amb grans esforços– zones com els Aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre i el Pirineu, i frenar una mica la proliferació de ciment a l’àrea metropolitana de Barcelona, avui novament amenaçada per una allau de projectes urbanístics i d’infraestructures.

Tot i les dificultats, s’han aconseguit reptes que semblaven impossibles (estic pensant en la feina de xarxes com SOSNaturaCat, que agrupa una seixantena de col·lectius, i en persones compromeses que conec més o menys: Martí Boada, Jordi Sargatal, Josep Espigulé, Marta Ball-llosera, Sergi Nuss, Irene Gisbert, Jenar Fèlix, Ramon Fortià, Joan Bodó, Sebastià Delclòs, Rosa Llinàs, Joan Morales, Llorenç Pasqua, Maria Àngels Pujolar i tants altres d’arreu del país). Ara, a més del boom immobiliari que ha reaparegut en espais que són referents paisatgístics, hi ha la necessitat d’energies renovables que, en cap cas, no pot espatllar ni trinxar zones de bellesa extraordinària com el cap de Creus, sobre el qual pesa l’amenaça de la construcció d’un gran parc eòlic marí, un projecte que es podria ubicar en polígons industrials o a l’entrada a l’autopista A-7, prou ventosa.

Sovint l’excusa és que el govern del país està sotmès a polítiques estatals i que els ajuntaments necessiten rendiments urbanístics per sobreviure. Tot plegat és pervers. Els espais més emblemàtics atreuen un turisme de qualitat. Tinc la sensació que sovint defugim la contemplació de la bellesa i som proclius al relat de successos tràgics. Quan passa un fet lamentable en un indret natural, tendim a penjar-li l’etiqueta de maleït, en comptes de mitificar-lo, tal com han sabut fer els suïssos amb les muntanyes dels Alps on s’han estavellat prou avions, o els francesos, que han convertit l’embassament del riu Verdon –on hi ha hagut més d’una incidència mortal– en una destinació d’alt interès turístic.

Per més que alguns paratges hagin estat escenari de calamitats –incendis, aiguats, terratrèmols– o de fets dramàtics, mai no haurien de quedar estigmatitzats, sinó revalorats. Molts –el massís dels Ports, la muntanya de Tor, les terres d’Alcanar, embassaments com la Llosa del Cavall i Susqueda– pertanyen a l’imaginari col·lectiu. Conservar-ne l’essència mítica i explorar el sentit més transcendent és riquesa per a demà. Són com el Pepa Bandera II o les espardenyes Chiarita de color rosa que es dissenyen a Banyoles i que llueix Margot Robbie a la pel·lícula Barbie. Perdoneu la comparació, però no me’n sé estar.