Milmilionaris

Un tem­po­ral a Líbia va dei­xar 11.000 morts o, el que és el mateix, un de cada qua­tre habi­tants de la ciu­tat de Derna va morir a causa d’uns aiguats excep­ci­o­nals que van arri­bar a arra­sar infra­es­truc­tu­res defi­ci­ents. Cal afe­gir que 10.000 per­so­nes encara res­ten des­a­pa­re­gu­des, segons les últi­mes notícies. Cinc dies després, l’actu­a­li­tat sobre la situ­ació dels liba­ne­sos costa de tro­bar. Menys dies fa que un ter­ratrèmol al Mar­roc, al sud de Marràqueix, ens sor­pre­nia per haver cau­sat milers de morts al país veí. Tan­ma­teix, la inten­si­tat amb què es donen a conèixer aques­tes tragèdies és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la rapi­desa amb què des­a­pa­rei­xen. Exis­teix un silenci somort res­pecte de les tragèdies que oca­si­ona el canvi climàtic fruit del col·lapse que porta el segell de la soci­e­tat moderna. L’apro­fi­ta­ment al màxim dels recur­sos natu­rals, la tec­no­lo­gia, les com­pu­ta­do­res, el magat­zem de dades són actu­a­ci­ons que es per­ce­ben com si fos un dogma del qual ningú ja no pot esca­par mal­grat els perills evi­dents. Per això ja no es fa estrany lle­gir recent­ment inves­ti­ga­dors com ara Rushkoff aler­tant de pro­fun­des esclet­xes de desi­gual­tat entre els éssers humans quan ja hi ha qui, bàsica­ment “mil­mi­li­o­na­ris” diu, pensa com esca­par d’aquest món apo­calíptic que ells matei­xos han aju­dat a crear.