Però és maca, eh, Girona?

Ho ha escrit a les xarxes un poeta que respecto: “Què heu fet? Girona es barcelonitza a passes gegantines. Aviat ja no s’hi podrà anar.” Potser perquè comença amb un reny que el temps verbal dirigeix a cada un de nosaltres, els que hi hem nascut o l’hem fet nostra, i acaba amb una claudicació indignada, la frase em produeix més tristesa de la que estava preparada per assumir a propòsit d’una ciutat que, a pesar de tantes coses que m’hi desagraden, continua vencent-me sempre per la seva bellesa, aquella bellesa de pedra gastada i llum esmorteïda que se t’imposa, no per la grandesa, sinó perquè et resulta tan familiar com si fossis a casa; aquell “però és maca, eh, Girona?”, que se’ns escapa amb una cua de reconciliació fins i tot quan en reneguem. El mateix dia que llegeixo la queixa, me’n vaig al centre, denominació molt restrictiva d’una porció més aviat petita de la ciutat, la del barri vell, els monuments i el passeig fluvial, que freqüento cada vegada menys, perquè la vida no m’hi porta tan sovint, perquè a l’extraradi, on ja fa anys que tinc el pis, he trobat un anonimat, una certa forma d’estrangeria –en un sentit molt concret però també metafòric–, que per alguna raó em fa sentir bé. Passejo per la Girona vella i intento jutjar-la amb els ulls del poeta que la troba artificiosa i espatllada, i és veritat, hi ha indicis de tot allò que hem identificat amb la turistització de la capital: les franquícies de moda, l’expulsió dels veïns, les multituds o que almenys ho semblen perquè es concentren en pocs carrers, els restaurants i les botiguetes cuquis, la desaparició dels establiments “de tota la vida” –expressió una mica anguniosa, perquè nega el canvi i la renovació–, i sobretot la colonització dels ciclistes d’elit, el nostre darrer crit, la riquesa gregària en format mallot. Aquests ciclistes, que avui molta gent identifica com els principals culpables de la gentrificació, feien al principi una certa gràcia. Recordo quan va arribar Lance Armstrong i el ressò entusiasta que en van fer tots els mitjans, com si també haguéssim coronat alguna mena de cim. En tot cas, només ho era d’una muntanya podrida. I malgrat tot, acabo el passeig quasi refeta: que maca que és Girona, però quina sort viure-hi justet a la vora.