La certesa de l’instant

La nit que el Girona FC va ser líder de la pri­mera divisió de fut­bol hi va haver molts afi­ci­o­nats que, en mar­car l’equip el segon gol, van cap­tu­rar la pan­ta­lla que cer­ti­fi­cava una clas­si­fi­cació tan històrica. Ho van fer imme­di­a­ta­ment, a corre cuita. Si eren davant del tele­vi­sor, ells matei­xos. Si conduïen i escol­ta­ven la ràdio, ho dema­na­ven a la per­sona que tenien més a prop. Es trac­tava de dei­xar constància del moment. Encara que­dava mitja hora de par­tit i, doncs, no era un resul­tat defi­ni­tiu, però calia tenir a mà, com a record, aque­lla eva­nescència que podia ser fugaç. En aca­bar el matx, hi van tor­nar, ara ja sí, amb la cons­ta­tació d’una cir­cumstància que, tots ells, evo­ca­ran en un futur incert. Hi havia, aque­lla nit, la cer­tesa de l’ins­tant. Quan es viu un epi­sodi com aquest (per defi­nició, fugi­tiu i pas­sat­ger), cal tenir a mà la prova explícita que allò que vam viure ho vam viure de debò, no fos cas que, amb el pas dels anys, arribéssim a pen­sar que tot havia estat un miratge. Els més opti­mis­tes de la comarca em podran dir que no està escrit enlloc que aquest lide­ratge ines­pe­rat (però no pas imme­res­cut!) hagi de ser només l’única flor que no farà l’estiu de l’eufòria defi­ni­tiva, però jo m’estimo més fixar-me en el detall de l’apre­hensió pre­ci­pi­tada d’aque­lla pan­ta­lla que ens informa de la consciència del llam­pec. Els equips petits (que no menors: vull dir amb poc pres­su­post, esta­dis pre­ca­ris, nom­bre mode­rat de socis) tenen dues opci­ons per ser a dalt. L’arri­bada d’un mes­sies (Mara­dona al Nàpols) o la con­fa­bu­lació dels pla­ne­tes en forma d’un destí que apa­reix com una epi­fa­nia no pas indi­vi­dual, sinó com a fruit d’una com­bi­nació col·lec­tiva. La manera de jugar és la manera de ser-hi. No pas la ful­gu­ració, sinó la per­sistència. Alguns ja pen­sen en el Lei­ces­ter anglès, esclat impos­si­ble de fa vuit anys. Men­tres­tant, sobre­viu aque­lla nit de setem­bre i la cap­tura de l’efímer.