Viatge al centre de la Terra
Així és com havien viscut aquests homes amb el rasclet i la pala a la mà i una saca al cap en forma de capell durant centúries
Durant poc més de quinze dies, des del 12 fins al 29 d’octubre, l’escalfament global del planeta ha detectat un punt de màxima expressió al municipi de Forallac, amb epicentre al boscatge de Sant Climent de Peralta. Així com hi ha colesterol bo i dolent, també hi ha escalfaments que són favorables a la dinàmica de l’ecosistema i fins tot necessaris per al millor funcionament de la nostra relació amb la natura. D’aquesta manera fa ja més de trenta anys que durant la segona quinzena del desè més de l’any, milers de persones de tota edat i condició s’apleguen a l’entorn d’un ritual que havia estat ofici per realitzar el seu particular viatge al centre de la Terra. Mentre ells ho viuen com una celebració aixecant el porró, coent les saboroses xuies i costelles, i omplint els morters de l’allioli més exquisit, al seu costat uns homes de fum custodien uns monticles de terra i alzina on es produeix l’alquímia. Al seu interior unes teies de foc han activat un procés de combustió que arriba fins als 800 graus centígrads i que serà el que acabarà transformant aquella llenya apilada en el preuat carbó. Això que avui dia es pot considerar com una acció simbòlica, un noble gest per mantenir viva una tradició que havia estat l’aliment i la forma de vida de no poques famílies del territori, és el més semblant a la recuperació del vincle entre l’espècie humana i el seu entorn. Un vincle que parteix del coneixement, l’aprenentatge i el respecte per allò que podem extreure de la natura en el nostre benefici, sense que això hagi de suposar una erosió o una agressió al seu propi cicle vital. Així és com havien viscut aquests homes –no es coneix dona que ho fes– amb el rasclet i la pala a la mà i una saca al cap en forma de capell durant centúries. Passejant-te amb cura per damunt d’aquells turonets, com aquell primer home que va trepitjar la Lluna i vigilant que aquella terra bellugadissa no obri una escletxa que pugui fer surar el magma incandescent a la superfície. I així mantenir l’harmonia i evitar la catàstrofe. Tot un art que els obliga a fer nit en ple boscatge, a la barraqueta que ells mateixos han habilitat com a refugi de vetlla al costat d’aquells petits volcans, des d’on un no se sentirà mai més tan a prop del centre de la Terra.
