La responsabilitat indefugible de l’Església
L’informe sobre els abusos sexuals a menors en l’àmbit de l’Església presentat la setmana passada pel Defensor del Poble, per encàrrec del Congrés dels Diputats, és l’única iniciativa seriosa a l’Estat espanyol per afrontar un escàndol de grans dimensions que afecta una institució com l’Església catòlica espanyola, molt rellevant en termes d’influència social i vinculació secular amb l’Estat. L’informe cita 487 testimonis de víctimes d’abusos, però elabora una enquesta realitzada sobre una mostra de més de 8.000 persones, segons la qual l’1,13% dels ciutadans ha patit abusos en l’àmbit religiós i el 0,6%, directament per un membre de l’Església. En altres paraules, l’informe només destapa la punta d’un iceberg de dimensions incalculables i suggereix l’existència, només en les últimes dècades, de centenars de milers de víctimes d’aquests abusos sexuals perpetrats en el context d’una relació de poder o d’autoritat moral i emparats en la complicitat o la connivència de la jerarquia eclesiàstica.
Davant d’aquesta realitat dramàtica per a les víctimes, alarmant en termes socials, els responsables de la institució, els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, encapçalats ara pel seu president, Joan Josep Omella, ja han deixat de negar l’evidència, però estan molt més enfocats a minimitzar les dimensions de l’escàndol i diluir la seva responsabilitat com a institució en el context més ampli d’una xacra social, que a fer front a la seva responsabilitat, que és evident, específica i intransferible. No n’hi ha prou amb fer un comunicat, un tuit o una roda de premsa demanant perdó i girant full. És obligat predicar amb l’exemple i ser honestos, mirar a la cara les víctimes que han denunciat, buscar les que no ho han fet, procurar-los l’atenció necessària derivada del trauma que han patit, fer-ne un acte públic de desgreuge, ser proactius i transparents en la investigació, identificar i treure de la circulació tots els botxins, crear els protocols necessaris per evitar que fets semblants es tornin a produir. Assumir la responsabilitat pel dany comès és el mínim exigible a l’Església, però no per salvar el seu crèdit o la seva supervivència, sinó de cara a les víctimes, a la societat i als fidels.