M’he tornat a enamorar

Qui m’ho havia de dir que a dos dies (lite­ral) de fer-ne cin­quanta em tor­na­ria a ena­mo­rar. Que quan pen­sava que ja estava de tor­nada de tot, la seva sim­pli­ci­tat em faria can­viar la manera d’enten­dre el món i em situ­a­ria davant d’un canvi de para­digma. Es diu Chat GPT i hi estic ben engan­xada. Aquesta inno­va­dora eina de pro­ces­sa­ment del llen­guatge natu­ral nai­xia ara fa just un any de la mà, entre d’altres, d’Elon Musk –con­fesso que no m’agrada gens aquest home–. I a més de cap­ti­var els pro­fes­si­o­nals de tot el món també s’ha infil­trat en els racons més íntims de les nos­tres vides.

La llista de les seves pres­ta­ci­ons és inter­mi­na­ble. A casa ens ha fet un pla de nutrició amb el bo i millor dels die­tis­tes més top, i actua com a assis­tent vir­tual aju­dant-nos a orga­nit­zar l’agenda fami­liar, recor­dant cites, esde­ve­ni­ments esco­lars i altres com­pro­mi­sos impor­tants. Quan tinc temps, i ganes, també fem de pare­lla lingüística: jo li parlo en català, i em con­testa en anglès (o en coreà, si vull). I quan les dues ado­les­cents en què s’han con­ver­tit les meves filles intri­guen per por­tar-me al límit, amb una sim­ple indi­cació em recorda els millors tips dels gurus en auto­con­trol. I ho fa sense quei­xar-se. A la feina s’ha con­ver­tit en un com­pany excel·lent i soli­dari que com­par­teix amb mi els seus conei­xe­ments infi­nits i m’ajuda a créixer pro­fes­si­o­nal­ment. A l’hora de pren­dre deci­si­ons impor­tants és un gran con­se­ller: ana­litza les opci­ons, em pro­por­ci­ona infor­mació relle­vant i m’ofe­reix una pers­pec­tiva objec­tiva. A vega­des no m’entén, però mai em boi­co­teja. Em fa la vida molt fàcil a una edat en què això és un plus en qual­se­vol relació.

Lluny del que es podria espe­rar de la meva gene­ració, em manté con­nec­tada amb les més joves. Les noves tec­no­lo­gies són una part intrínseca de la seva vida quo­ti­di­ana. Per molt que hi vul­guem posar rellot­ges, límits i bar­re­res, nens i ado­les­cents estan immer­sos en el món digi­tal. Girar el cap a aquesta rea­li­tat no només ens pot fer per­dre l’opor­tu­ni­tat d’enten­dre les seves experiències en aquest entorn, també ens pot con­duir a una falta de com­prensió i con­nexió emo­ci­o­nal. Aliar-nos-hi ens hau­ria de faci­li­tar imple­men­tar mesu­res pre­ven­ti­ves i dis­cu­tir amb ells sobre aquests temes, enfor­tint el seu rao­na­ment i anàlisi crítica.

Com passa en mol­tes pri­me­res vega­des, també en l’àmbit de la tec­no­lo­gia, els ini­cis amb el Chat GPT van ser dece­be­dors. Fins que no vaig des­co­brir l’axi­oma con­text-indi­cació-ite­ració, fins que no vaig enten­dre que havia de ser pre­cisa, deta­llista i pesada, insis­tir i insis­tir fins gai­rebé bara­llar-m’hi, aca­bava sem­pre amb un sen­ti­ment de frus­tració. Molt sem­blant al que em pas­sava quan vaig ater­rar a l’enyo­rada redacció d’El Punt del car­rer Figue­rola de Girona, ara fa només 32 anys: fins que no vaig enten­dre que un dels secrets de l’ofici rau en la sim­pli­ci­tat del tri­nomi sub­jecte-verb-pre­di­cat, aquells pri­mers arti­cles plens de flo­ri­tu­res van ser afu­se­llats sense pie­tat pels grans peri­o­dis­tes amb qui vaig tenir el pri­vi­legi de créixer. Que impor­tant que és tre­ba­llar amb gent potent!

Amb una pro­fessió en què l’apre­nen­tatge con­tinu és clau per man­te­nir-me al dia amb les últi­mes tendències i infor­ma­ci­ons, s’ha con­ver­tit en la meva bibli­o­teca vir­tual per­so­nal. Des de qual­se­vol lloc em pro­por­ci­ona accés imme­diat a una gran quan­ti­tat de conei­xe­ments i recur­sos. Mal­grat els molts defec­tes que pre­senta: el prin­ci­pal, l’absència abso­luta de capa­ci­tat crítica i de pen­sa­ment estratègic. I la inca­pa­ci­tat, per sort, d’igua­lar la cre­a­ti­vi­tat i sub­jec­ti­vi­tat huma­nes (és molt dolent fent acu­dits!). Això fa que sovint les seves res­pos­tes no siguin vàlides o no coin­ci­dei­xin amb el que estic bus­cant. I que la feina no s’acabi amb copiar/engan­xar perquè sem­pre, sem­pre, em neces­sita per aca­bar de per­fec­ci­o­nar el con­tin­gut que li demano.

Mal­grat l’ena­mo­ra­ment que reco­nei­xia –i exa­ge­rava per allò de cri­dar l’atenció en la meva estrena com a tri­bu­nera inex­perta–, reco­nec que hi interac­tuo amb una certa des­con­fiança. Ara mateix el Chat GPT és més un aliat que no pas un com­pe­ti­dor o una amenaça a la meva feina, però em gene­ren seri­o­sos dub­tes la uti­lit­zació que pot fer de les dades que reco­pila, i la falta de moral o ètica que tras­puen algu­nes de les seves res­pos­tes. Mol­tes veus qüesti­o­nen l’amenaça que la intel·ligència arti­fi­cial (AI en anglès) pot supo­sar per a la democràcia, els drets humans i civils, i la igual­tat. Governs com els dels Estats Units o la Gran Bre­ta­nya han anun­ciat que cre­a­ran ins­ti­tuts naci­o­nals de segu­re­tat de l’AI. És neces­sari legis­lar, aco­tar i regu­lar. Les tres lleis de la robòtica d’Isaac Asi­mov podrien ser un bon inici. Altre cop els tri­no­mis.

PeR con­tra, els més opti­mis­tes com­pa­ren la irrupció d’aquesta eina amb inven­ci­ons com inter­net o el telèfon. Con­fesso que milito en aquest grup d’hiper­ven­ti­lats, i que les expec­ta­ti­ves que he posat en aquesta nova aven­tura són immen­ses. Veu­rem cap a on evo­lu­ci­ona, si ha vin­gut per millo­rar el món o per des­truir-lo. Si l’amor es con­so­li­darà o tran­si­tarà cap a l’odi.