Quins són els municipis més pobres de Catalunya?

El passat mes d’octubre, l’Agencia Tributaria va donar a conèixer les dades de la renda mitjana dels contribuents a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. La informació correspon al 2021 i als municipis de més de 1,000 habitants.

El titular de premsa, sense cap mena de dubte, és contundent: 8 dels 10 pobles de menor renda de Catalunya pertanyen a les Terres de l’Ebre. Batea i Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, ostenten la primera i segona posició respectivament entre els més pobres. A continuació se situen dos municipis de Lleida: Seròs i Aitona, al Segrià. La resta de pobles que completen el rànquing són tots de les Terres de l’Ebre: Sant Jaume d’Enveja, Camarles, Santa Bàrbara, el Perelló, l’Aldea i Ulldecona.

No són bones notícies pel Sud. La renda disponible mitjana es pot interpretar com una síntesi de l’estructura socioeconòmica i demogràfica. Les Terres de l’Ebre tenen una població envellida, amb una part important d’ingressos via jubilacions que acostumen a ser menors que les rendes dels contribuents actius. També la importància relativa del sector primari és major a l’Ebre que a la mitjana catalana, i la progressiva pèrdua de renda agrària dels darrers temps és un element que se suma als baixos ingressos. La resta d’activitats econòmiques ebrenques tampoc contribueixen a contrarestar aquests factors de debilitat d’ingressos.

Però compte!. No prenguem conclusions ràpides i, en part, errònies. Usar la renda bruta mitjana d’un municipi com a mesura de benestar té moltes limitacions. En primer lloc, la renda és un indicador d’ingressos i no té en compte altres elements importants a l’hora d’estimar les despeses que ha d’efectuar un ciutadà, com ara la qualitat i quantitat de serveis públics, i que acabaran incidint sobre la renda que finalment pot destinar a altres béns i serveis. A més, la renda tributària municipal publicada és un valor mitjà que no ens diu quina és la diferència de rendes dins del municipi, és a dir, no ens dona informació sobre la distribució de la renda i la possible desigualtat entre convilatans. En tercer lloc, hi ha factors o característiques del territori que, malgrat tenir incidència sobre el benestar, no queden recollits a l’estadística de l’Agencia Tributària, com per exemple la possible congestió (viària o de serveis públics com la sanitat) o la contaminació ambiental. Per últim, estem davant d’una variable limitada al benestar ’monetari’ i que, per tant, no ens diu res del benestar ’emocional’ de les persones. Les qüestions emocionals s’escapen d’un indicador com la renda bruta, però juguen un paper molt important a l’hora de determinar els nivells de benestar global dels individus.

La política territorial hauria de mimar les Terres de l’Ebre i les hauria de posar en el centre dels objectius de redistribució de la renda (monetària) i de l’activitat econòmica entre comarques i zones de Catalunya. Caldria també no descuidar altres aspectes (no monetaris) que afavoreixen les Terres de l’Ebre davant altres zones catalanes, i preservar-los per a assegurar un alt nivell de benestar emocional de la població del Sud.