Opinió

Tal dia com avui del 1979

JOSEP MARIA ESPINÀS

Aturar-se

Agraeixo a Núria Fontserè que em doni l’oportunitat de reprendre un tema que m’apassiona. Aquesta lectora escriu a la “Bústia” que va veure a televisió un programa dedicat a les places i que la va sorprendre que en un moment determinat jo digués que, assegut en una plaça, hom pot contemplar-ho tot amb deteniment, cosa que no es pot fer caminant. Núria Fontserè diu que camina, i que en treu molt de profit, i que potser jo hauria pogut matisar més la meva afirmació. Serveixi’m d’excusa que jo disposava només de dos minuts escassos i que fou un comentari fet de passada. Ara, doncs, puc correspondre al seu interès.

Jo també camino força per la ciutat, i m’ho passo molt bé observant tot el que puc. Però un cop feta la defensa del caminar contemplador, anem al contrapunt que m’agradaria de saber explicar: la importància d’aturar-se.

No se m’hauria acudit que quedar-se quiet per observar fos tan important si fa anys no hagués acceptat l’encàrrec d’escriure sobre els carrers de Barcelona. Vaig anar a cada un dels carrers a hores diverses –a les onze del matí, a les quatre de la tarda, a les nou del vespre– per veure’n els canvis de llum, de gent, d’activitat. I un dia vaig decidir d’estar-me deu minuts palplantat en un xamfrà, observant només una botiga i un portal que tenia davant dels ulls. Fou un descobriment, per a mi. Si hi hagués passat pel davant, caminant, només hauria vist una botiga i un portal. En immobilitzar-me jo, allò agafava una vida diferent. Era una qüestió de temps i de paciència, com un caçador que s’està en el seu lloc d’espera. La meva immobilitat permetia que aquell racó de carrer m’arribés amb el seu ritme propi: mai no havia comprès quin petit univers de relacions, i de rituals, regia dins la carnisseria; mai no havia imaginat que, d’un portal tan vulgar, se’n poguessin veure sortir persones tan diverses i tan interessants, tan definidament característiques. I mai no ho hauria descobert si no m’hagués aturat.

D’aleshores ençà practico, sempre que puc, l’aturada sistemàtica. Aquests dies, anant per les costes de Garraf cap a Sitges, es veu un bellíssim sol de posta sobre el mar, emmarcat pels penya-segats. Ja fa bonic, ja, anant en cotxe, però si voleu copsar-ne tota la màgia us recomano que trobeu la manera d’aparcar el vehicle i, durant dos minuts, assistir absolutament immòbils al procés del ponent. Només la quietud ens permet de submergir-nos en allò que ens volta. Aturar-se és deixar-se impregnar.

La meva modesta teoria, doncs, és que el nostre moviment anul·la o deforma el moviment de les coses –el vol d’un ocell no el veurem tal com és, realment, no podrem seguir el seu admirable i proporcionat dibuix en el cel si nosaltres també estem en marxa– i que aturar-se amb la deliberada voluntat de mirar té un premi: són les coses les que comencen a manifestar-se amb tota la seva llibertat i la seva plenitud davant de nosaltres. És un immobilisme físic que, amb aquesta intenció, provoca precisament un enriquiment de la nostra activitat mental i sensorial.

No sé, benvolguda lectora, si amb aquestes ratlles he aconseguit d’explicar-me una mica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia